De franc

11/10/2018 00:35 | Actualizado a 11/10/2018 06:20

Forma part de la lògica entre adversaris, el joc de l’erosió, les regles del qual acostumen a encaminar-se per viaranys caïnites. Si, a més, es tracta d’afeblir un govern de coalició, la tàctica més segura és la que Juli Cèsar va convertir en lema universal. El divide et impera ­sempre ha estat un instrument de gran eficàcia en l’art de la guerra, i no hi ha guerra més sagnant que la que es produeix en el camp de batalla de la política.

Així ho deu creure el socialisme espanyol, que està intentat practicar una mena d’abraçada de l’ós a ERC que, per la via d’engrandir els republicans, vol afeblir tot l’univers de JuntsxCat, trencar la unitat independentista i aïllar el moviment de Puigdemont. En aquesta feixuga tasca treballen el PSOE des del cim de la Moncloa i el PSC a la trinxera catalana, i la darrera meravella d’aquest amor tan inesperat es va prodigar el famós dimarts de cendra, quan la portaveu socialista va felicitar els republicans perquè feliçment “havien retornat el seny” al Parlament. Les amoretes venien a tomb de l’acord d’ERC i PSC a la Mesa, que va derivar en la fallida de la majoria parlamentària independentista, i tenien una funció no gens camuflada: ensabonar les orelles republicanes davant els pèrfids diputats de JuntsxCat, coronats pel radical Torra. Com que, a més, ERC està en ple èxtasi possibilista, els socialistes deuen imaginar que les seves lloances arriben al cel. Com més glòria republicana, més infern per als infidels. I a aquesta tossuda feina de seducció s’han dedicat amb tenacitat, acompanyats de poders fàctics que visiten el líder republicà a la presó, malgrat ­haver treballat amb totes les seves forces contra el referèndum. Això de Rosell visitant Junqueras a la presó ha estat per llepar-se els ditets de ­xocolata.

Per descomptat, tothom és lliure de teixir les aliances que consideri, erosionar les que l’inquieten i trencar les coalicions que es deixin. I sens dubte sempre serà culpa d’aquestes coalicions, i no dels que llancen l’envit. Però fins i tot l’abraçada de l’ós mereix allò que en la vida social se’n diu subtilesa, i en la política dissimulació. I no té cap d’aquestes dues coses, de moment, el galant socialista en el seu inesperat paper d’aprenent de Cupido. Tot és molt groller i massa obvi. Amb un afegit que el converteix, alhora, en barroer: el tot de franc amb què pretén pretendre (glups, s’ha escapat l’al·literació) els republicans. No hi ha res al sac? Perquè el PSOE parla molt de diàleg, distensió i etcètera, però encara no ha fet ni un sol gest a favor del diàleg i l’etcètera, mentre que ha mantingut les amenaces (aquesta mateixa setmana, contra la Mesa del Parlament), no ha retirat ni l’acusació de rebel·lió de l’Advocacia de l’Estat (que només depèn del Govern), acaba d’humiliar el president Torra via Borrell i no ha ofert ni una sola sortida digna. Sens dubte, és l’amant més caïnita de la història del festeig polític.

 Comparte en F