la galeria

Desconcertats

dani vilà

Coneixent els catalans com som, no crec que ningú aposti per un procés violent i amb morts per aconseguir l’objectiu marcat

Fa uns mesos l’exconsellera Clara Ponsatí opinava que els ciutadans estan desconcertats. Aquesta ànima lliure del govern Puigdemont diu ara que les institucions seguiran allò que passi al carrer. Tot això, només uns dies després d’un altre dels episodis del procés de Catalunya que va tenir Girona com a epicentre. Les càrregues policials del 6-D van tornar a embrutir la bandera del pacifisme i a Madrid ja ho han aprofitat per carregar contra tot i tothom. El president Torra va esgrimir la bandera eslovena amb una ambigüitat que ara uns han de corregir a corre-cuita i altres continuen aprofitant per carregar contra el país i tornar a treure del calaix l’aplicació del 155. Els republicans enarboren la via escocesa, que recordem que no ha acabat amb la independència però va tenir un referèndum pactat. Els CDR van sortir el cap de setmana a tallar part dels eixos viaris i van gosar aixecar barreres de les autopistes. Coneixent els catalans com som, no crec que ningú aposti per una independència violenta, perquè no lliga amb nosaltres. Si com feien en els anuncis de trànsit es digués als ciutadans: “Miri, per ser independents hi haurà cinc morts.” Què respondrien si després els diguessin que entre aquests hi pot haver el seu fill, el seu marit o la seva mare? Som un poble complex que no ens posem d’acord ni per exercir una unitat que la majoria posen sobre la taula de paraula, però que després no es tradueix en unitat de debò. L’exconseller Nadal explica que per sortir de l’atzucac caldria un nou Suárez i un nou Tarradellas; és a dir, que malgrat els seus ideals s’empassessin l’orgull i la por del que diran per avançar. És una bona proposta, per bé que la realitat amb els Abascal, Casado o Rivera tirant de veta per aconseguir més vots a l’Estat fent explotar Catalunya ho fa impossible. La por dels socialistes de perdre l’oportunitat perduda ara que són a La Moncloa tampoc sembla que deixi marge de maniobra. I a Catalunya hi falta unitat. Els accents violents i més transgressors no crec que combreguin amb la majoria dels ciutadans, que, tot i entendre que la revolució dels somriures ja està superada, no crec que apostessin per una fugida endavant i col·lapsar infraestructures i l’economia durant dies. Tot i que, potser, seria l’única manera que Europa no veiés com un afer intern de l’Estat la qüestió catalana. Suposo que ja ho veuen. Desconcert total.