OPINIÓ
11 novembre 2018 2.00 h

OPINIÓ

La justícia desorientada

DAVID MARCA

No m’atre­veixo a afir­mar qui té la culpa de la deso­ri­en­tació alta­ment peri­llosa que patim les pobla­ci­ons de totes les edats, esta­tus i con­di­ci­ons, en totes les con­cen­tra­ci­ons en pobles i ciu­tats, fruit de la cata­la­ni­tat i de la noblesa gene­ra­lit­zada, here­ditària i tra­di­ci­o­nal del poble català. Ja els anys 15, 16 i 17, vàrem haver d’aguan­tar fal­ses acu­sa­ci­ons de violència que ima­ginària­ment hague­ren de reduir per les apor­ta­ci­ons gràfiques ver­da­de­res que han des­men­tit les dites fal­ses acu­sa­ci­ons. Aquest any hi ha hagut tan­gana de la bona a nivells més alts, amb la presència escrita i par­lada –fins fa poc impen­sada– de la justícia. No és pas la seva minsa presència d’obser­va­dors en els actes, deri­vada a la poli­cia i obser­va­dors, sinó els dies següents l’opinió en alguns mit­jans, defen­sant les seves par­ci­als visi­ons dels fets. Els cops de porra indis­cri­mi­nats, les empen­tes a gent gran i l’arros­se­ga­ment per terra d’entu­si­as­tes dones joves, esti­ra­des pels cabells, i d’altres pit­jors, són “poner y man­te­ner el orden”, i en canvi can­tar temes patriòtics, acla­mar els ora­dors amb entu­si­asme, cami­nar i exhi­bir senye­res inde­pen­den­tis­tes, lluir els emblemàtics llaços grocs i man­te­nir l’ordre, és violència, pro­vo­cació, sepa­ra­tisme i rebel·lia. Lle­gint dos dia­ris tendència, hom creu que es tracta de fets dis­tints. Les fotos gai­rebé no reve­len dia, hora, lloc, autor i fina­li­tat de les matei­xes. En mans hàbils, saben men­tir des­ca­ra­da­ment en esce­na­ris inter­na­ci­o­nals, on els peus de foto­gra­fia inten­ten un impacte fals i pro­vo­car una imatge de Cata­lu­nya i els cata­lans molt dife­rent de la que havíem tin­gut fins fa uns anys i ara hem per­dut llas­ti­mo­sa­ment.

Altra cosa són les decla­ra­ci­ons dels pro­ta­go­nis­tes esta­tals: hom no pot afir­mar-ho, però diria que fins i tot han estat redac­ta­des abans dels fets. Fetes a mida del que neces­sita el que pren decla­ració, alliçonat prèvia­ment, molts denun­ci­ats amb la por al cos, en veure els resul­tats jurídics del que està pas­sant, s’aco­llo­nei­xen i diuen el que vol sen­tir l’entre­vis­ta­dor. Així, el cone­gut rebom­bori d’ama­gar les urnes portà tants i tants mal­de­caps a per­so­nes inca­pa­ces de matar una mosca a mà: ha d’ésser amb pala!

Vivim els cata­lans de bona mena sor­pre­sos amb el nivell pro­vo­ca­dor que ha aga­fat la justícia a tots els nivells. No par­laré dels empre­so­nats, perquè neces­si­ta­ria dues pla­nes de diari mínima­ment. No fa pas gaire, par­lar entre pro­fes­si­o­nals de la premsa dels nivells alts de la justícia produïa una mena de sen­sació de quel­com into­ca­ble, per la con­vicció que era la veri­tat, la sin­ce­ri­tat, la valo­ració dels fets i l’adju­di­cació del dic­ta­men, i que fins i tot era pecat dub­tar-ne. Ara se sent par­lar del Tri­bu­nal Supremo, del Cons­ti­tu­ci­o­nal, del Supe­rior i del que sigui, des dels esco­lars dels últims cur­sos de primària fins als geriàtrics, que en par­lar-ne, els esta­dants, s’han de posar les dents i els audiòfons per poder oir i dir a pler. Què ens ha pas­sat? He de dir que la justícia crec que té bona part de la culpa de la deso­ri­en­tació gene­ral que estem tenint. S’han bar­re­jat a tots nivells qüesti­ons inqüesti­o­na­bles, s’han dit parau­les i expres­si­ons que no hau­rien de sor­tir del dic­ci­o­nari. S’han aire­jat escàndols finan­cers i des­vi­a­ments de cabals públics, pri­vats, fami­li­ars, d’empresa, d’enti­tats cul­tu­rals i de dona­tius soci­als... Prou! L’estre­nyi­ment fins i tot fla­queja als més durs! N’hi ha per a això i per a molt més.