Tres interrogants a partir de la investidura

COMENTARIS3

Tres preocupacions afloren a partir de la investidura. La primera és que gairebé quatre mesos després del 27-S els dirigents de Junts pel Sí insisteixen en l’errònia lectura de la nit electoral. Han rebut un «mandat nítid i inequívoc» –aquesta va ser la frase de Carles Puigdemont– per anar a la independència exprés tot i que la seva majoria absoluta parlamentària –amb permís d’Anna Gabriel– no es correspon amb la majoria ciutadana, ja que una mica més del 52% dels catalans no van votar les candidatures independentistes en les eleccions convocades com a plebiscitàries al setembre.

Després de no haver sabut dotar-se d’una llei electoral pròpia en 25 anys, ara l’independentisme proclama que els plebiscits es guanyen amb el 47,8% dels vots. Puigdemont pot assegurar que no li interessa el que digui Rajoy, però insistir que els mandats plebiscitaris només requereixen el 47,8% dels vots marca un notable punt d’inflexió en la història del constitucionalisme.

La segona reflexió és que fins ara el xoc de trens era només verbal: declaracions del Parlament contra sentències del
Constitucional sense conseqüència penal. És cert que hi ha una querella de la fiscalia contra l’expresident Mas, però que no ha alterat gaire la convivència. Ara les coses poden canviar perquè si el nou Govern se salta la legalitat
–com li ordena la declaració del Parlament del 9-N– l’Executiu de Madrid –i més si està en funcions– únicament podrà mirar cap a una altra banda (impossible) o activar els mecanismes jurídics –fiscalia i codi penal– per restablir l’ordre jurídic. Quan es passa de les declaracions als actes jurídics la capacitat de negociació de les dues parts queda limitada.

Queda clar que són possibles dos escenaris. El pessimista és que el Govern segueixi endavant, la Fiscalia de l’Estat activi les querelles preparades i passem al xoc de trens real –no declaratori– que pugui afectar les institucions i autoritats catalanes. Però també pot donar-se un escenari menys tremendista que Miquel Iceta va explicitar diumenge. La sang no arribarà al riu perquè el primer que va fer el Parlament quan el TC va suspendre la declaració del 9-N que negava l’autoritat del Tribunal Constitucional va ser presentar un recurs davant… el Constitucional. Xocant i original, però millor això. També Josep Rull va dir aquest dilluns a la SER que no es desobeirà la llei sinó que s’edificarà una nova legalitat. Bé, m’imagino el president del Consell Assessor de la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer, fent hores extraordinàries i traient fum pel cap. Però millor això.

Però el que és menys explicable és que CDC i Artur Mas –un polític ambiciós– hagin triat entregar el cap del candidat abans que reconèixer que el programa màxim amb què van concórrer a les plebiscitàries no té majoria parlamentària operativa (sense permís d’Anna Gabriel) ni majoria ciutadana. Han decidit lligar-se a la CUP abans que negociar una rebaixa del programa màxim amb alguna altra formació, com el PSC o ICV-Podem, i esperar. Estaríem davant una assumpció teològica i urgent del credo independentista que s’imposaria a consideracions pragmàtiques. És clar que podria resultar que Lluis Rabell tingués raó i els dirigents de JxSí resultessin «somiatruites» buscant una «fanfarronada». No crec que sigui el cas
.