LA RODA 
L'excepcionalitat del moment és el gran argument de la política catalana dominant, el mot d'ordre que tot ho pot i tot ho justifica. Haver creat les condicions perquè cada dia i cada decisió siguin excepcionals és el gran èxit de l'independentisme. Cap polític, partit o col·lectiu amb la mínima aspiració a la transcendència es planteja resistir-se a participar de l'extraordinari. Aquest estat d'excepció emocional i patriòtic és el que explica que l'aspiració de la independència, majoritària al Parlament i gairebé en la societat, s'imposi a les ideologies i als interessos partidistes, obviï formalitats parlamentàries, cohesioni rivals caiguts en la letargia, sustenti els pactes més arriscats o aconsegueixi que molts periodistes apostin per l'apostolat. Res del que estem veient aquests dies podria explicar-se sense acceptar la vigència d'aquest estat, declarat sense disposar de la força estatal, només amb l'atracció d'un somni arriscat, però acceptat com la cosa més natural i factible del món. La vigència de l'excepcionalitat com a motor de la vida política i social no pot ser perpètua. Ningú, ni els catalans, podrien suportar l'exercici permanent de tanta renúncia ni tenir prou paciència per acceptar tanta creativitat en el llenguatge públic. Els 18 mesos no semblen suficients per construir un estat, encara que potser són el límit per intentar mantenir l'alegria de viure l'excepcionalitat com una rutina. La política espanyola s'ha sumat amb entusiasme a aquesta rutina. A la seva manera. A Madrid, aquests episodis no s'associen a la il·lusió i a l'emotivitat sinó al perill i a l'existència d'un enemic per a l'unitarisme. I, si un dia l'Estat parla d'excepció, no es referirà a una circumstància de felicitat política per la suposada imminència de la llibertat nacional que tot ho justifica, sinó a una declaració del seu poder per evitar-la |
|
|