President Artur Mas

Hi haurà temps per conèixer la categoria política del nou president Carles Puigdemont. És cert que la seva gestió a Girona, on se’l coneix pel tarannà negociador i l’eficàcia gestora, avalen els bons auguris. I també ho és que ha deixat una molt bona impressió en el debat d’investidura, especialment en les rèpliques, on la rapidesa dialèctica, les bones maneres i el sentit de l’humor fan arrelar la idea que ha estat una excel·lent opció. Però tot líder autèntic es forja en els moments de complexitat, quan excel·leixen les virtuts o afloren les mancances. Temps al temps, que aviat haurà de passar proves molt complexes.

Però si Puigdemont ha de demostrar el lideratge que se li suposa, el president Artur Mas ho ha demostrat sobradament, i la voladura controlada d’aquest final in extremis demostra que estem davant d’un autèntic estadista. No cal dir que l’exèrcit d’enemics que ha forjat, especialment des que va fer una passa endavant en la voluntat de creació d’un Estat català, no només li nega la intel·ligència política sinó que el situa en la categoria dels somiatruites. El mateix deien a principis del segle XX els homòlegs d’aquesta legió, quan Prat de la Riba va començar a dibuixar la Mancomunitat, i tanmateix és el gran polític d’aquell segle. Mas ha demostrat una valentia inesperada, una determinació fèrria i una convicció pètria. Tanmateix, el que l’ha convertit en estadista ha estat la capacitat de driblar els ingents obstacles que s’ha trobat pel camí, albirar solucions inesperades i gestionar amb èxit la complexitat. Hem arribat on hem arribat per l’esforç de molta gent, i aquesta realitat de pinya ciutadana és la medul·la òssia del procés. Però Mas ha estat l’home capaç de pilotar el vaixell enmig d’aigües turbulentes i aconseguir, malgrat les violentes tempestes de ponent, que no naufragués. En aquest punt, la ceguesa i obcecació de la CUP amb la seva figura ha estat gegantina.

Avui, però, és demà i tot el que ha passat ha de servir com a crisi de creixement. I el creixement comporta la ressituació de Mas, el lideratge polític del qual es veu reforçat pel lideratge moral que li ha atorgat el seu gest final. S’errarà qui cregui que desapareix de l’escena, primer perquè els moviments nacionals necessiten líders sòlids més enllà de l’estricte poder polític. I segon perquè, deslliurat del govern, Mas pot dedicar-se a tres tasques de primer nivell: reinventar l’espai convergent –central al país–, liderar la projecció internacional de Catalunya i ajudar a consolidar el relat sobiranista. Un Arzalluz o un Alex Salmond, salvant les diferències. Ha deixat, doncs, la Presidència, però el seu gest l’ha fet créixer com a líder nacional.

Farien bé a deixar de cantar-li les absoltes els que li tenen tanta tírria, perquè és un fènix que sempre reneix amb més força.

En espera d’esdeveniments, gràcies, president, per tot. Per tant.