OPINIÓ
ESCRIPTORA - 12 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

I les dretes republicanes?

ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA - ESCRIPTORA
“El pano­rama de l’inde­pen­den­tisme té esquer­res, però les dre­tes han quasi des­a­pa­re­gut

L’inde­pen­den­tisme català té un pro­blema: amb la des­feta del govern pel 155, a part de mol­tes tragèdies, s’ha que­dat sense un par­tit que repre­senti les dre­tes. El PDe­CAT era aquesta opció on podien coin­ci­dir tant les bur­ge­sies cata­la­nes com bona part de les clas­ses mit­ja­nes. Però, el PDe­CAT ha des­a­pa­re­gut, engo­lit defi­ni­ti­va­ment per JxCat. Les esquer­res inde­pen­den­tis­tes sí que s’han sos­tin­gut i refer­mat. ERC, amb una evo­lució potent, es con­fes­sen sense embuts soci­al­demòcra­tes. I que tenen una opció social clara ho han demos­trat men­tre gover­na­ven amb JxSí, amb les con­se­lle­ries més sig­ni­fi­ca­ti­ves per a les esquer­res: Benes­tar Social, Salut i Hisenda. Ara, amb ERC, part dels inde­pen­den­tis­tes dels comuns s’hi ha esco­rat. La CUP és l’altra opció d’esquer­res, amb MES. I el nou grup de Dante Fac­hin.

El pano­rama actual de l’inde­pen­den­tisme català, doncs, con­sis­teix en unes opci­ons clares d’esquer­res. Però, on són les opci­ons de dreta o cen­tre­dreta? El PDe­CAT, par­tit que les agru­pava, ha gai­rebé des­a­pa­re­gut, xuclat per la fas­ci­nant casa de Water­loo, amb un pre­si­dent tan­cat a dins. El PDe­CAT ha que­dat sense ningú, fora de qua­tre veus solitàries i una rei­vin­di­ca­tiva Marta Pas­cal, que ara mateix ha alçat l’alerta. Com ha pogut el pre­si­dent Puig­de­mont arros­se­gar fins i tot la dreta més tra­di­ci­o­nal, la pro­vi­nent del pujo­lisme? D’entrada, la mítica de l’ “exi­liat” ha col­pit molta gent inde­pen­den­tista, les xar­xes en van ple­nes. El feno­men Water­loo té una fàcil expli­cació si el com­pa­res amb totes les situ­a­ci­ons gene­ra­des de tro­ba­des aïlla­des, com poden ser les con­cen­tra­ci­ons d’empresa, les ses­si­ons per un pro­jecte comú, com ho eren aquells estius de 15 dies, a Taizé, amb xer­ra­des de tenda en tenda, per temes varis, debats damunt l’estora, nits que ens adormíem amb cançons. L’atmos­fera cre­ada en aques­tes cir­cumstàncies de micro­cos­mos es pot pro­jec­tar a Water­loo. En una entre­vista a en Comín, feta per la Laura Rosel, pels car­rers gri­sos de teu­la­des incli­na­des, dins els espais a punt per a les tro­ba­des inten­ses, allò... allò la pau, l’encís dels com­panys amb qui vius un mateix sen­ti­ment, amb qui aca­bes amo­ro­sa­ment lli­gat. El pro­jecte, en aquest cas, és la República cata­lana per­duda. Qui no es fa de JxCat dins el núvol blanc que t’envolta i et separa de l’exte­rior?

Segur que és interes­sant una situ­ació que pot tro­bar solu­ci­ons impen­sa­des dins el dia a dia quo­tidià. I dins de les pre­sons. La mala sort és que, entre l’afer­ma­ment de les esquer­res i la tro­bada de Flan­des, l’inde­pen­den­tisme català s’ha que­dat sense un bon par­tit de dreta del repu­bli­ca­nisme inde­pen­den­tista. Atenció, això és perillós, per què? Espe­ci­al­ment perquè sense el pano­rama de totes les opci­ons habi­tu­als dins l’inde­pen­den­tisme, qui no et diu que les dre­tes i els con­ser­va­dors varis no ani­ran pas­sant per la dre­cera ama­gada cap a les sigles odi­a­des de Cs?