Les del 27-S no seran les primeres eleccions plebiscitàries que es fan a Europa. Irlanda, per exemple, va convertir en un referèndum de factoles eleccions britàniques del 1918. També Lituània va fer una DUI després d'uns comicis, igual que Letònia. I tot i les amenaces que mai seria reconeguda ni entraria a la UE, Eslovènia es va proclamar independent. I és que voler és poder. És el missatge de qui va ser ministre d'Afers Estrangers de Lituània just després de la independència, l'ara eurodiputat Algirdas Saudargas, que defensa que, si Catalunya té la voluntat de ser independent, “l'ha d'expressar i l'ha d'aconseguir”. Convidat al Via Europa d'El Punt Avui TV d'aquest divendres, Saudargas recorda que els lituans es van declarar independents unilateralment, i van desafiar el règim debilitat de l'URSS. “No necessitàvem cap referèndum per fer-ho, en les eleccions es va expressar de manera generalitzada la voluntat política dels lituans”, defensa. Lituània va proclamar la reinstauració de la independència l'11 de març del 1990. Letònia va fer igual mesos després, amb una majoria més ajustada de dos terços dels diputats. Totes dues repúbliques bàltiques van celebrar un referèndum posterior per ratificar la decisió, sobretot per enviar un missatge als seus socis d'Occident “que tenien dubtes, fins i tot encara que simpatitzessin amb el moviment”, recorda la ministra d'Afers Estrangers letona entre el 2002 i el 2004, Sandra Kalniete, que també participa en el programa. “La rapidesa i la claredat del missatge i, és clar, la voluntat política de les nostres nacions ens va salvar”, destaca Saudargas. I és que totes les repúbliques bàltiques van rebre pressions dels Estats Units i Europa perquè no “amenacessin Gorbatxov” i causessin una crisi geopolítica amb l'URSS, admet l'ara eurodiputada letona i excomissària de Romano Prodi. “Si haguéssim acceptat deixar-ho per més endavant, mai hauríem aconseguit recuperar la independència”, assenyala.
Recordant els seus temps “fent lobby, fent campanya pel reconeixement de la independència”, el lituà Saudargas admet que per a Occident “va ser dur” acceptar-los. Sobre la taula hi havia la negociació per l'acord del desarmament i la reunificació alemanya. “El tema bàltic és per més tard, ens deien”, afirma Kalniete. Però tots dos països, juntament amb Estònia, van aconseguir el reconeixement internacional i l'adhesió a l'OTAN i la UE, que en el cas de Letònia va firmar la mateixa Kalniete.
L'amenaça que la independència, i en especial una DUI, implica l'expulsió de la Unió Europea i l'aïllament internacional té poca credibilitat per als polítics de països que han exercit el seu dret d'autodeterminació en els últims anys, com per exemple Eslovènia. El seu exministre d'Agricultura i Medi Ambient, Franc Bogovic, admet que, quan es van proclamar independents, la realpolitik es va imposar. “Aquells que al principi van dir que érem bojos, que què fèiem, al cap de pocs mesos van veure que era l'única manera que teníem de continuar”, recorda, i destaca en especial el reconeixement del Vaticà i d'Alemanya. “A partir d'aquí vam aconseguir convèncer altres governs”, diu.
Jacques Delors, el president de la Comissió Europea, deia poc abans de la proclamació de la independència d'Eslovènia que els seus ciutadans mai entrarien a la UE. “És la reacció habitual dels polítics, que els canvis són un problema”, lamenta Bogovic, ara eurodiputat pel grup popular europeu.“No hi ha una recepta única” per assolir la independència, diu el ministre d'Afers Estrangers lituà entre el 1990 i el 1992 i el 1996 i el 2000, Algirdas Saudargas. “El que és més important és que, si és possible, es faci per la via pacífica”, recomana, felicitant els catalans per les grans manifestacions de la Diada i, en particular, per la Via del 2013. “Va ser una manifestació excel·lent dels entusiastes catalans per demostrar quina és la seva voluntat política”, hi afegeix Kalniete, que va ser precisament una de les organitzadores de la Via Bàltica del 1989 que va inspirar la Via Catalana. L'eslovè Bogovic considera que una cosa era que Iugoslàvia o l'URSS no toleressin un referèndum, però “no és gaire normal” que no se celebri a Catalunya, part d'una democràcia com l'espanyola. “Aquests processos no són fàcils per a ningú, però al final la gent ha de tenir l'oportunitat de decidir”, reclama.
