27-S: tot és més senzill

La Vanguardia en català | 12/06/2015 - 00:00h


Rafael Nadal


Els nostres dirigents polítics tenen una tendència natural a complicar les coses, fins al punt de fer pràcticament impossible qualsevol debat raonable. Parlo, és clar, de la pregunta que hauran de contestar diumenge els militants d'Unió Democràtica; un exercici de confusionisme polític tan complicat que resulta gairebé admirable. Però també podria estar-me referint a Convergència Democràtica i Esquerra Republicana, partits que s'obsessionen a posar dates, xifres i condicio- nants a un full de ruta que encara no saben si podran engegar, ni en quines condicions. I també podria parlar del Partit dels Socialistes, d'Iniciativa o de Podem, que defensen diferents versions d'un dret a decidir pactat amb forces espanyoles que ja els han advertit que la sobirania ni és negociable ni es pot cedir ocasionalment; de manera que defensen la formulació teòrica d'un dret, ­però no el seu exercici per part dels ciutadans.

Però en política les coses solen ser molt més senzilles i al final la realitat s'imposa. En la confrontació d'idees o en la proposició de projectes, uns guanyen i els altres perden. Uns governen i els ­altres estan a l'oposició. Uns tenen majories per fer i desfer i els altres representen minories que amb prou feines poden preservar els seus drets. A les eleccions, a les vo­tacions parlamentàries i a les grans confron­tacions polítiques, so­cials, territorials, culturals o de classe, al final sempre hi ha guanyadors i perdedors.

I quan les confrontacions polítiques s'escenifiquen a les urnes amb voluntat de transcendència històrica, els resultats acaben sent clars, contundents i amb poc marge per als matisos posteriors. Així passarà el 27 de setembre que ve en unes eleccions catalanes que seran plebiscitàries perquè amb aquesta voluntat les convoca el president de la Generalitat; perquè amb aquest sentit s'hi presenten els partits de la majoria parlamentària sobiranista i perquè així les volen més que ningú els partits contraris a la independència, que hi veuen l'ocasió de punxar el globus secessionista.

Hi haurà partits que portaran la independència al programa i partits que hi portaran diferents propostes de relació amb Espanya, a partir de l'acceptació de l'statu quo. Els vots als primers se sumaran com a partidaris de la plena llibertat de Catalunya; els segons, com a valedors resignats de la situació vigent. Per primer cop els dos grans corrents confrontats aquests anys a Catalunya mesuraran les seves forces. Al final de la jornada electoral, uns hauran guanyat i els altres hauran perdut. I se sabrà qui té el suport majoritari de la societat. Així de fàcil i així de senzill.

Algú podria preguntar: i els matisos? I els que no volen avalar la independència però tampoc continuar igual? En un referèndum només hi caben el sí i el no; és injust, però no hi ha lloc per als matisos. Els vots a formacions que no portin la independència al programa no sumaran entre els partidaris de la sobirania: no els comptaran els observadors internacionals; no els comptaran els analistes de casa nostra, i encara menys els comentaristes de Madrid, que fa anys que repeteixen que un referèndum només podria ser reclamat legítimament si un dia els independentistes s'imposessin a les urnes.

Més clar, l'aigua: Madrid només sumarà els vots inequívocament independentistes i només cedirà obligat per una victòria independentista. Pot agradar o no, però és la seva posició. I aquest és el drama que afronten ara federalistes, confederalistes i aquells partidaris del dret a decidir que encara no saben cap on es decantarien en un referèndum. Molts d'ells defensen els matisos de la pregunta d'Unió: Europa, legalitat, diàleg i cohesió. Els desagrada un full de ruta massa rígid i pensen que el 28 de setembre, si guanyen els impulsors del procés, necessitaran força, però també llibertat, cintura i capacitat de reacció.

Però les circumstàncies els obliguen a posicionar-se: si no voten programes independentistes, a efectes d'aritmètica política els seus vots se sumaran als del PP contra la sobirania. I la seva única esperança d'acabar votant en referèndum (fins i tot per votar no a la independència) passa per la victòria independentista el 27-S. O s'arrisquen a votar independentisme o es resignen a fer costat als contraris al procés, sabent que els negaran el referèndum que anhelen (com a molt els deixaran votar una nova i llunyana Constitució espanyola). Mas i Junqueras els podrien haver ofert alguna transacció obrint el full de ruta, però no ho han fet. És un error: es juguen la victòria en la capacitat d'atreure aquests sectors.

També és evident que en unes eleccions es voten moltes coses a la vegada i que alguns partits miraran de convèncer l'electorat que cal un canvi social de fons per posar fi a l'hegemonia de CDC i ERC. Però fins i tot si aquestes opcions fossin guanyadores, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya les eleccions del 27-S continuarien sent plebiscitàries i dictarien un veredicte inapel·lable.

Un no a la independència clouria per molts anys el procés en la dimensió hegemònica que l'hem viscut fins ara. La victòria independentista, en canvi, rellan­çaria un procés sobiranista imparable que, això sí, hauria d'adaptar el full de ­ruta a les circumstàncies imprevisibles que imposarien els resultats. Sembla complex, però és així de clar i així de senzill. I, sobretot, no oblideu que, a partir de la nit del 27 de setembre, ja ningú no podrà dir el nom del poble català en va. Una novetat revolucionària, que podria canviar-ho tot.