L’orfenat català

12/06/2016 01:09

Catalunya s’està convertint en un gran orfenat. No és que els pares i les mares es morin ara més que abans. No em refereixo a això, sinó al nombre creixent de catalans que se senten abandonats pels partits que tenen més representativitat; o aliens als que fan més soroll mediàtic. Parlo de tots els catalans que cada dia es reconeixen menys en la seva societat, suposadament representada per unes formacions que ­viuen tancades amb una sola joguina, semblen haver oblidat el que importa de debò i es concentren en assumptes que no desentonarien en l’àmbit de la privacitat o les manies personals. En aquest país, un nombre a l’alça de ciutadans se senten políticament orfes. Disposats a votar, per coherència democràtica, però amb poca convicció i menys entusiasme. I això, en tot cas, neguiteja; i més quan falten dues setmanes per la nova cita electoral.

S’insisteix que anem encadenant moments històrics, un rere l’altre. Però no són, com altres vegades, moments d’esperança davant la possible materialització d’anhels realment col·lectius, després de períodes d’opressió i necessitat; no vivim en l’avantsala de la democràcia, ni en els anys previs als Jocs Olímpics del 1992, d’horitzons prometedors per a tothom. Ans al contrari, convivim amb el desencant i la fatiga, amb l’ esvaïment progressiu de certes il·lu­sions, amb la mil vegades anunciada –i, per a la majoria, sempre ajornada– sortida de la crisi, per cert en condicions pitjors a les d’entrada. D’altra banda, s’estén la impressió que els re­meis que se’ns proposen per superar aquesta conjuntura es basen en ­diagnòstics esbiaixats de la nostra malaltia i condueixen a tractaments d’efecte més aviat dubtós.

El panorama que s’albira des de les finestres de l’orfenat català és desolador. Veiem un partit antigament hegemònic, CDC, que de resultes d’una sèrie de decisions errònies va trencar el terra electoral, i fins i tot el d’altres partits, i diu ara que es vol refundar sobre les seves ruïnes. Veiem uns republicans que, guiats per una idea única, anunciada com la panacea, s’enforteixen a velocitat lenta però constant, la mateixa a què es debiliten els socialistes. Veiem paladins d’una nova política amb tics dels vells temps. I veiem pretesos grups antisistema que no dubtarien gens ni mica a l’hora d’imposar-nos el seu sistema.

()

Fa quatre anys que Catalunya està sotmesa a un gran estrès polític. Viu en perpètua flamarada. I què passa quan els processos febrils s’allarguen? Doncs que apareixen els deliris. Ho estem comprovant sovint. Algunes de les propostes recents d’actors polítics amb un suport popular que no es correspon amb la seva influència (d’encuny radical i obstruccionista) en el govern de Catalunya o de Barcelona, difícilment trobaran suports majoritaris, per més que gesticulin, perquè només interessen a cercles minoritaris.

La política catalana, malgrat els seus components repetitius i soporífers, ens és presentada com una realitat en efervescent trànsit de transformació. Però tot ­això, com el mateix procés, té molt d’il·lusori. La societat no es transforma al ritme que li marquen els interessos polítics de part. La majoria no es fica al llit petitbur­gesa i es desperta revolucionària. Per això direm –cenyint-nos a les manifestacions més vistoses d’aquests dies– que el discurs sobre copes menstruals, retorns a la tribu i ocupacions de segones residències, acompanyat de ruptures legals i instauració de règims nacionals i polítics ferris, té el futur que té: poc. Una cosa és que molts se sentin orfes i una altra que vulguin anar a fer doctrina. No és el mateix.

Tan difícil els resulta als partits ado­nar-se del que és prioritari? Tal com jo ho veig, no és l’anomenat alliberament nacional (improbable, més enllà dels aspectes fol­klòrics, en un món globalitzat) ni el retorn a les pràctiques pròpies d’un ordre predemocràtic. Els problemes grans d’avui són uns altres i són evidents.
Vivim en un món amb uns nivells de desigualtat econòmica suïcides, amb unes polítiques mediambientals igualment suïcides, amb uns sistemes educatius i sanitaris molt millorables. Corre-
gir aquests rumbs de col·lisió i formar millors ciutadans són prioritats absolutes, davant les quals empal·lideixen les altres. També és prioritari sumar
forces, en lloc de restar-ne. Per això continua sent un objectiu l’enfortiment d’Europa, ara ­amenaçada pel referèndum Brexit (tres dies abans de les legislatives espanyoles), la inflexibilitat alemanya o els populismes de signe divers que brollen a tot arreu. M’agradaria que la gent d’algun partit ho veiés així; que s’obli-
dés per un instant de l’ordinador
en el qual, segons ens ­diuen, van ­passant pantalles del procés; que alcés la vista, mirés més enllà i actués en conseqüència. Així podríem anar sortint de l’orfenat. Potser res d’això no serà ­immediat. Però vull pensar que no és impossible.