Després de la primera batalla

12/06/2017 - 00:40h

Quan escric aquestes línies encara no ha finit una setmana decisiva per a la política catalana: reunió amb liquidació del Pacte Nacional pel Referèndum, i anunci de la data i pregunta de la seva aplicació unilateral. També ha estat la setmana en què ha aflorat amb tota la seva força una de les grans febleses de la independència exprés, del “ara sí” que mai arriba: la impossibilitat que els funcionaris actuïn com a tals per fer-la viable.

Fa un grapat d’anys, el juliol de 1991, vaig visitar Lituània com a president del Comitè Olímpic de Catalunya, quan aquell país ja vivia, sense saber-ho, el final del procés de separació de la Unió Soviètica. Em va rebre el president Vytautas Landsbergis a la seu del Parlament, una visita revestida d’un cert dramatisme, perquè l’edifici estava protegit per sacs terrers amb uns soldats lituans fen guàrdia amb la baioneta calada. A uns 400 metres, situats en una plaça, hi havia un agrupament de quatre o cinc tancs soviètics. La simbologia que es desprenia de l’escenari era doble: la desigualtat de forces per una part, i per l’altra l’autoritat del Govern lituà que controlava, més o menys, i des de feia mesos, el funcionament del país. No pretenc establir cap paral·lelisme i sí apuntar una obvietat: és d’irresponsables no assumir que els processos d’independència són pur folklore si no es té l’ auctoritas en l’administració i els serveis públics. Es pot no tenir la potestas, la capacitat legal, però aleshores cal posseir l’autoritat moral. Sense ambdues, la política es transforma en paròdia. I aquest és el problema dels processistes. La realitat mostra el seu enorme dèficit de capacitat moral, que no legal. La que et reconeixen els altres; compa­triotes i funcionaris, amics i adversaris. La confiança que els mereix el projecte i la seva força, el seu ascendent sobre tota altra solució, fins i tot entre els que en discrepen, i sobretot el que els servidors públics estan disposats a jugar-se per ell. Aquests són els components de l’ aucto­ritas.

Junts pel Sí –oblidem-nos pietosament de la CUP– i el Govern de la Generalitat estan lluny d’haver aconseguit aquella condició com ha quedat palès, i ara fan tard per conquerir-la. Han arruïnat una expectativa simplement perquè no han assolit ni l’ascendent moral, ni la dimensió tràgica que exigia la representació històrica que volien protagonitzar.