El gra i l’espiga

12/06/2017 - 00:40h

L’anunci de la pregunta i la data del referèndum encara és retòrica de pròleg. Quan el Govern signi un document oficial, els fets generaran una dinàmica que ara no podem preveure. No voldria especular-hi, tot i que, amb franquesa, no veig la societat catalana disposada a ini­ciar una revolució. Ni pacífica a la manera de Gandhi; ni, per descomptat, de cap altre estil. Ara mateix veig el personal formiguejant per carrers i places, faldilles curtes, samarretes virolades, gelats i cerveses, els primers petards. No veig que la gent es disposi a afrontar una revolta, sinó a celebrar l’estiu.

Ara bé, rere l’aparent alegria estival, rere les dades relativament optimistes de l’economia, hi ha un rescalfat malestar català que, atrapat en un pantà, obturades totes les vies de sortida pel petri legalisme d’un Estat sospitosament esbiaixat, no ha trobat cap més desguàs que el desbordament.

Tenen raó els que, com el professor Arbós i tants altres constitucionalistes, assenyalen com a insensates les idees jurídiques del procés. Tant la convocatòria unilateral d’un referèndum com els altres projectes, força més expeditius, que s’han insinuat. Tenen raó els líders dels partits que consideren un destarotament la ruptura de la legalitat. Tenen raó, malgrat que, a molts dels que ara condemnen el sectarisme, la tossuderia o l’eixelebrament de la majoria parlamentària catalana, els ha faltat empenta i decisió a l’hora de denunciar la tossuderia i el quietisme del Govern d’Espanya, així com la politització d’alguns òrgans judicials estatals (començant per aquell Tribunal Constitucional que va marginar el magistrat Pérez Tremps de la deliberació de l’Estatut, per causa d’un informe professional, mentre poc temps després va permetre que el nou president d’aquell màxim tribunal hagués militat al PP i hagués escrit obscenitats literàries sobre la societat catalana en general).

(Getty)

Tenen raó els que critiquen el desbordament. Però, sigui per acció o omissió, també sobre els crítics recau una part de la culpa. L’error de l’Estatut no va ser només de l’Estat. També va ser català. Pujol ho va reconèixer i uns quants ho vam escriure. Ara, en canvi, a Catalunya es dona per fet que va ser una humiliació de Madrid, mentre que a Madrid creuen que allà va començar la comèdia dels errors. Una sola cosa és irrefutable: que el final de l’aventura estatutària (sentència del 2010) va produir un canvi d’hegemonia. Els moderats catalans van quedar en fora de joc i cap de les forces que els podien ajudar a tornar al camp de futbol els ha volgut donar un cop de mà (ni la monarquia, ni Rajoy, ni el Partit Popular o el PSOE, ni la premsa madrilenya).

Això només pot tenir una explicació: de la mateixa manera que la humiliació de la sentència del Tribunal Constitucional ha estat aprofitada descaradament per l’independentisme (ERC va votar que no, a l’Estatut!), també l’uniformisme a la francesa que nia des de sempre al cor de l’Estat (alt funcionariat, judicatura, intel·lectuals) intenta aprofitar l’ocasió per planxar definitivament Catalunya. Si Rajoy mateix reconeix en privat errors polítics greus en l’etapa de l’Estatut, per què mai no els ha reconegut en públic? Per què mai no els ha reparat? Ara ja no, però en el seu moment, reconèixer la part alíquota de l’error i oferir solucions reparadores hauria estat un bon mecanisme per “tornar a començar”. Rajoy no ha fet ni un gest. Cap. El que és pitjor: ningú a Madrid li ha exigit que el fes. S’han escrit, com a màxim, cautes vaguetats. És lògic deduir que l’objectiu era acorralar la fera i fer-la enrabiar per tal d’acumular raons per poder-la abatre.

Si es confirma que Núria Parlón forma part de l’executiva del PSOE, una personalitat desconeguda, però molt interessant, que té poc a veure amb la cultura dominant al PSC, tindrà un paper molt rellevant a Espanya. En un sopar, fa tres anys, li vaig sentir dir una frase d’una gran lucidesa, gens partidista. “Si tot això acaba malament, haurem de treballar per consolar els perdedors de l’independentisme i reincorporar-los al catalanisme”. Parlón vol tornar a abraçar, una cosa que a Catalunya fa anys que no es practica i que, des dels anys de la transició, a Espanya no s’ha tornat a provar.

L’últim gran abraçador va ser Pasqual Maragall, de qui aviat celebrarem els 25 anys dels Jocs Olímpics. Maragall pot tornar a estar d’actualitat, però no solament per Barcelona, sinó per la seva visió territorial, que provenia del seu avi. La metàfora del gra de blat. L’espiga (Europa, Espanya) neix del gra (Barcelona, Catalunya), no a la inversa. Si Catalunya desaparegués, però l’Empordà romangués, deia l’avi poeta, Catalunya podria tornar a renéixer. El mateix deia d’Espanya el net polític: si desaparegués Espanya, però romangués Catalunya, Espanya podria tornar a renéixer. La idea clau d’aquesta mirada és la inclusió.

Des de l’òptica catalana, el fracàs històric d’Espanya és l’exclusió. De la mateixa manera que, si desaparegués Catalunya, però Santa Coloma de Gramenet romangués, a molts independentistes (teories al marge) els costaria imaginar que la seva Catalunya en pot renéixer.