Política sense polítics

La Vanguardia en català | 12/07/2015 - 00:00h


Isabel Garcia Pagan


Una llista, dues llistes, tres llistes, amb polítics o sense, en comú, pel sí o pel no, en confluència, convergència i fins i tot amb Unió. La política no és una ciència exacta, sinó un art tan abstracte que a Catalunya resulta impossible desxifrar l'objectiu i la intenció de cada moviment. Fins fa quatre dies, els partits es disputaven el títol de ser reflex de la realitat social catalana. L'extinta Convergència i Unió s'erigia en pal de paller del catalanisme, l'envejaven perquè era la força "hegemònica"; el PSC presumia de ser el partit que es mimetitzava millor amb la diversitat de la societat catalana, i fins i tot va voler intuir en les seves successives crisis internes la reproducció del presumpte neguit dels catalans davant el procés sobiranista, i ERC aspirava a disputar tots els trons...

Però la tan temuda desafecció ciutadana cap a la política pels partits ha acabat per convertir-se en desafecció dels polítics cap a si mateixos. Fins ara, els votants només podien elegir entre els candidats que els partits ungien, amb primàries o sense, des dels seus quarters generals o, ara, des de candidatures ciutadanes. Però l'escenari d'una llista sobiranista única, sense polítics en actiu -entenent per polítics presidents de la Generalitat, historiadors de pas per la cúpula d'un partit o diputats en trànsit professional-, condueix a la paradoxa de condicionar el futur del procés a una fórmula que resulta inviable si els polítics de qui es pretén prescindir no fan el que se'ls retreu: política. I alta política.

Els intents de tensar l'espai sobiranista amb els ulls posats en el 27 de setembre han acabat per convertir cada solució en un nou problema en el trànsit cap a les urnes. El meló obert en dues ocasions per Artur Mas per intentar conjugar l'objectiu independentista en una llista unitària topa inevitablement amb els interessos i el tacticisme a curt termini dels partits i fins i tot de les entitats sobiranistes. Òmnium i l'ANC es presenten com a salvaguardes independents del procés, però veuen com es reprodueixen irremeiablement en el seu si les mateixes tensions existents entre els polítics. Una candidatura única independentista reforça el caràcter plebiscitari que Mas considera indispensable per convocar eleccions, una candidatura única independentista sense polítics -condició d'ERC i la CUP-, a més de ser una operació insòlita, posa sobre la taula la desconfiança i les diferències de projectes entre els partits que suposadament han de gestionar el full de ruta cap a un nou Estat.

Comptar independentistes el 27-S serà un exercici al qual es lliurarà fins i tot Mariano Rajoy des de la Moncloa, però les eleccions també serveixen per assenyalar majories que governin. El pla de provocar unes altres eleccions al febrer per lliurar llavors la batalla del poder entre sobiranistes potser no es podrà considerar un frau de llei, però sí als ciutadans que demanen unitat -entre els independentistes, uns; o amb Espanya, d'altres- i se'ls converteix en agents d'hostilitats partidistes.