Política

La llista sobiranista sense líders per al 27-S fomenta el debat de fons: què són i de què serveixen els servidors públics

Polítics o figurants

Edició impresa Política | 12/07/2015 - 00:00h

Jaume V. Aroca


Miquel Iceta, el president del grup socialista va arrencar la seva intervenció de dimarts passat a l'hemicicle del Parlament saludant des de la tribuna, com és usual, el president Mas, els consellers i els diputats. "Polítics tots" va subratllar Iceta amb el seu habitual sentit de l'humor. I a la cambra es van sentir algunes rialles.

Rialles nervioses, potser incòmodes? Potser. Els inquilins del Parlament, el lloc on es reuneix el major nombre de polítics per metre quadrat a Catalunya, es troben immersos aquestes setmanes en una mena d'impugnació de la seva pròpia naturalesa. La causa, és el debat sobre la llista electoral sobiranista que es podria presentar el 27 de setembre, "sense polítics" -o la seva versió idèntica més polite : sense polítics en actiu- que, com va suggerir el di­putat de la CUP, Quim Arru­fat, donaria tot el protagonisme a la gent.

Gent contra polítics? La gent, en abstracte, s'ha convertit en un subjecte polític fort a Catalunya. La incontestable capacitat de mobilització del moviment cívic sobiranista i l'èxit de les candidatures de la "nova política" en les eleccions municipals del 24 de maig passat ha desbordat els partits tradicionals i els mateixos polítics fins a convertir en una cosa normal debatre obertament sobre una idea que, a Catalunya, hauria resultat insòlita fa tan sols uns anys enrere: una candidatura electoral sense líders dels partits.

"El que potser pugui sorprendre més és que són els mateixos polítics que estan promovent la seva substitució", afirma el filòsof Josep Ramoneda, i conclou que, potser, en la política catalana està passant allò del cambrer de Sartre en La mala fe : "en lloc de fer política fan veure que fan política". Sobreactuen, és com un joc. Un joc en el qual, com es lamentava el mateix president Artur Mas en l'entrevista concedida dimecres a la nit a 8tv, de vegades "es perverteix el sentit de les paraules fins al ridícul".

Candidats figurants. Lluís Orriols, el jove politòleg format entre Oxford i Barcelona, les tesis del qual van avalar la idea de la candidatura sense polítics, considera sagaç la maniobra de la llista blanca sobiranista, sense polítics ni marques conegudes, perquè dóna ple sentit a una votació plebiscitària en el 27-S: "els electors no votarien uns líders, ni una gestió, els candidats serien simples figurants" al servei d'una idea, ­la independència de Catalunya. Aquests nous diputats civils ­renunciarien a governar. No obstant això, admet que amb l'ab­sència de líders i sense una expli­cació convincent, aquesta candidatura "pot donar lloc a una esmena a la totalitat de la política i dels polítics". I admet també que la societat pot interpretar malament aquesta llista.

Per Jordi Canal, un historiador de l'École de Hautes Études en Sciences Socials, aquesta esmena ja està feta fa temps. Canal, molt crític amb la política catalana dels darrers anys, afirma que "un polític és una persona que es dedica -sovint professionalment- i és bo que així sigui, a la política". "No tot ciutadà -afegeix Canal- és polític ni ho ha de ser. Una altra cosa és la seva activitat pública, que no es pot confondre amb la del polític més o menys professional. Aquesta -recorda Canal- és una de les bases de la democràcia representativa".

El 15-M entra al Parlament. En l'extrem oposat de la perspectiva sobre què és un polític i què no, se situa Raimundo Viejo, politòleg, militant de Podem, regidor de Barcelona en Comú i teòric del 15-M; en suma, del que convencionalment es diu la "nova política". Considera que la distinció entre polític i ciutadà és, en una democràcia, "primitiva i fal·laç". La barrera que separa ciutadans de líders i notables ha estat desbordada al crit de "No ens representen". El que resulta paradoxal és que la denominada "vella política", amb el debat sobre la llista sense polítics del 27-S, ha infil­trat aquesta nova visió entre les ­denses cortines de vellut del Parlament.

L'autoritat, en qüestió. Daniel Innerarity publicarà al setembre un nou llibre titulat La política en temps de la indignació (Paidós) que aborda la impugnació del lideratge públic. Aquest professor de filosofia admet en un dels capítols d'aquest assaig que "vivim en un moment en què s'està produint una redistribució de l'autoritat política, entre els nivells de govern amb pretensions de competència diferents, representacions contestades i identificacions difícils d'ordenar". Assumit que vivim en un temps de mutació, Innerarity es mostra prudent respecte a la possibilitat d'aquesta socialització horitzontal de la representació democràtica i es demana "podem imaginar una societat en la qual els actors polítics fossin una simple corretja de transmissió de les aspiracions de la societat?".

A la pràctica, sembla que no s'arribarà a aquest punt. Per si serveix per avançar els esdeveniments de la propera setmana, el director de la fundació de CDC Catdem, el politòleg Joaquim Colominas, dóna per fet que en la llista del 27-S hi ha d'haver líders polítics "perquè no se'ls pot deixar de banda. A l'hora de la veritat un polític és qui presta un servei al seu país. Com podem dir que en aquests moments decisius hi renunciarem?".