Madrid, la troica

La Vanguardia en català | 12/07/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


La política a Catalunya comença a ser laberíntica, inconnexa, erràtica. Si ja és molt sospitós d'excentricitat l'intent preconstituent de presentar llistes el 27-S sense convergència en aquestes de polítics "professionals" deixant en mans d'organismes populars de caràcter privat o merament ciutadà la seva confecció en una "confluència" mimètica a la de les plataformes de l'esquerra plural, les declaracions de la portaveu de CDC, Mercè Conesa, arriben a graus de desorientació veritablement preocupants.

Segons la convergent, el seu partit sent "enveja" pel referèndum grec per una presumpta -i inexistent- "bilateralitat" negociadora entre la república hel·lènica i la Unió Europea de les mesures d'austeritat i ajust que haurien d'adoptar-se. Troba a faltar Conesa el mateix sistema per acordar amb l'Estat les mesures que hauria d'adoptar la Generalitat de Catalunya. S'apunta la portaveu a la democràcia directa establint el paradigma grec com a envejable, considerant, a més, que la particular troica dels catalans seria el Govern central, el dèficit fiscal (o sigui el denominat "espoli") i el Tribunal Constitucional que és l'òrgan de garanties constitucionals. Des d'aquesta lògica, i com a portaveu d'un partit sense correspondències ideològiques amb els que dirigeixen la Unió Europea, Conesa va establir que entre aquesta i Grècia hi ha "responsabilitats compartides".

Cal suposar que aquesta sortida en fals de CDC, que desdibuixa els seus ja difusos perfils ideològics, respongui més a l'engany de l'exercici de sobirania autàrquica dels grecs que al problema de fons que es planteja entre Grècia i la Unió Europea. Qualsevol altra interpretació ens portaria molt lluny en el retret a la vagabunderia tàctica dels convergents que estarien disposats a agafar-se a qualsevol taula de salvació per tal de buscar paral·lelismes entre la situació de Catalunya i altres que, remotament, remetessin a una problemàtica sobi­ranista. El perill d'ajudar-se amb aquests recursos dialèctics és, a més d'incórrer en l'excentricitat, fer-ho encara més en la confusió en la qual Catalunya està instal·lada des de fa ja massa temps i que deriva en declaracions i posicionaments incoherents amb la realitat social, política i econòmica del país.

Si Madrid -per resumir- és per als catalans el que la troica per als grecs, la sort de Catalunya estaria tirada i, afortunadament, no ho està. El Principat té un futur extraordinari en tots els sentits i un present complex però manejable per més que el compliqui aquest destructiu procés sobiranista que -almenys de moment- no està incidint en les finances i que com ha recordat amb decisió el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, és de naturalesa política. No són ells, els jutges, els que han de resoldre el desacord català, sinó els polítics que, contradictòriament, se'ls anima ara a llicenciar-se de les llistes com a prova d'una desorientació generalitzada en l'àmbit de l'independentisme.

La lliçó que els europeus integrats a l'eurozona hauríem d'extreure de l'episodi grec és diametralment oposada a la que ha expressat Conesa. El referèndum grec ha estat tot menys "envejable" i s'ha conformat com un instrument de la lògica de la desesperació en la qual aquella república està immersa des de fa ja uns quants anys. I establir paral·lelismes entre el que passa a Atenes i els comportaments del poder central a Madrid suposa confondre lamentablement els termes de la qüestió. Perquè introdueix Catalunya en el catàleg de problemes de la Unió Europea en el pitjor dels moments històrics d'aquesta organització d'estats.

La secessió catalana i el referèndum grec no són, com eufemísticament se sosté, "qüestions internes" de Grècia o d'Espanya. Totes dues tenen una dimensió europea i, totes dues, també geoestratègica. I és en aquest aspecte de la qüestió en el qual s'han de centrar les reflexions dels ideòlegs del procés sobiranista: com encaixar el propòsit independentista amb el club d'estats consolidats de la Unió Europea, com fer compatible una independència a les males -en el cas que sigui possible- amb la pertinença a la moneda única, a l'Organització de l'Atlàntic Nord o a les Nacions Unides. En altres paraules: com viabilitzar un objectiu polític per al qual, a més de faltar-li el suport popular ­majoritari, caldria fer un exercici de contorsió internacional que es presenta ara com ara inversemblant. És per aquesta raó que les declaracions de la portaveu de Convergència, tan efu­sives per a Grècia per aconseguir dotar de co­herència el seu discurs de confrontació amb Madrid, hagin estat un referent més del desconcert a Catalunya i un motiu addicional per a la perplexitat pel que hi està passant.