L'ESCENA POLÍTICA CATALANA / L'ESCENA POLÍTICA CATALANA

PERE VILANOVA

El procés: mil dies ja...

Els partits sobiranistes han demostrat que la competició entre ells és una pulsió insuperable


DIUMENGE, 12 DE JULIOL DEL 2015

Fa uns dies, concretament el 8 de juny, es van complir mil dies (1.000) des de la Diada del 2012, que podem considerar com el punt d'arrencada de l'anomenat procés sobiranista, i és una bona ocasió per fer balanç. Per això s'ha de distingir entre el que els seus líders i promotors esperin que succeeixi, i el que les dades acumulades ens diuen. Per això, es poden utilitzar algunes referències simbòliques desgranades al llarg d'aquests 1.000 dies.

Hi ha hagut de tot, començant per quatre grans manifestacions de dimensions que no es poden ignorar, és a dir, una per Diada (2012, 2013 i 2014) més el famós 9-N, que va ser una gran manifestació cívica, però per descomptat no va ser la consulta que el president havia promès durant mesos. S'ha de recordar que pel camí es van quedar la llei de consultes i el decret de convocatòria. Però, per un altre costat, hi ha hagut una recurrent demostració d'un fet que alguns experts ja van vaticinar, i que s'ha accentuat en gran mesura després del 9-N: el gran obstacle del procés és el seu principal instrument, els partits polítics (sobiranistes), que no han perdut ocasió, en aquests tres anys, de demostrar que la competició entre ells és no només superior a l'aparent necessitat d'unitat d'acció. És superior a les seves forces, una pulsió que semblen no saber controlar.

Algunes referències caben en una frase. La metàfora Ítaca, de finals del 2012, va ser una estranya ocurrència, que va portar a un considerable error Artur Mas -«doneu-me una majoria excepcional»-, amb eleccions anticipades el novembre del 2012, i una innegable patacada electoral per al protagonista d'una campanya hiperpersonalitzada i de caràcter netament presidencialista. En una segona fase, es va posar l'accent a «recorrerem a les instàncies internacionals», amb algun erràtic enviament de cartes i faxos a líders europeus de les respostes dels quals -si n'hi va haver-no en sabem res.

Fins i tot algun (alguna) líder de la societat civil va advertir a micròfon obert: «Espanya podria ser expulsada de la UE si ens impedeix votar». Ni més ni menys. En una tercera fase es van posar de manifest les tensions creixents entre les institucions de la Generalitat, sobretot Govern i Parlament, i la societat civil, en particular l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), a la qual es va haver de recordar que, amb tots els seus defectes, la verdadera assemblea nacional de Catalunya és… el Parlament de Catalunya, i la seva representació real sobrepassa de bon tros la de l'ANC. Aquesta tensió entre moviments socials, partits polítics i institucions públiques, típica de tota etapa d'efervescència social i política, no s'ha resolt i és la que ha reviscut aquests dies amb la qüestió de la llista «de país», «cívica», «única», «del president sense el president», «amb polítics però sense polítics»...

Ha costat gairebé tres anys entendre que les eleccions plebiscitàries no ho són, són autonòmiques, i que només són plebiscitàries en la mesura que alguns partits o llistes incloguin el concepte en els seus programes. Per tant, amb llista única o sense, un futur Parlament tan fragmentat i confús... ¿què farà? No ho sabem, però no serà molt governable, i per descomptat, atenent a la prohibició del mandat imperatiu, no té per què sentir-se lligat per les declaracions d'aquestes setmanes d'uns o altres líders de partits polítics o organitzacions.

Queden al tinter moltes fites d'aquests 1.000 dies: estructures d'Estat, que van aparèixer el 2012, van entrar en hibernació i han tornat a escena recentment; l'autoproclamada astúcia com a símbol de lideratge polític, encara que ­alguns opinen que no és el mateix la tenacitat que la tossuderia; «el ­27-S­ com a segona volta», arrossegant una llarga i estranya no-campanya electoral de diversos mesos. ¿On és el Consell Nacional per a la Transició? ¿I la nova llei electoral? Malament, gràcies.

Mentrestant, la societat catalana segueix el seu camí, plural, fragmentada, i per entendre la seva evolució tenim diversos instruments. Per un costat, les enquestes d'opinió, que alguns volen sotmetre a exorcisme (perquè no agrada el que diu el missatger) i per l'altre, al seu dia, les eleccions. La resta, són estats d'opinió individuals i col·lectius. I llavors podrem comparar els resultats de les eleccions del 2010, les del 2012, i les del 27-S, i treure'n conclusions, perquè les eleccions són la foto-fixa real de la representació política.

La societat, mentrestant, està aconseguint una cosa extraordinària: canviar el sistema de partits sense canviar de sistema electoral, cosa que desafia alguna llei politològica sobre partits i sistemes electorals. ¿Per què? No ho sabem, però la societat està en plena mutació, i la classe política va molt per darrere, encara que cregui que està liderant el procés.Catedràtic de Ciència Política (UB)
.