Dret a dir no

D’aquest dret no se’n parla gaire. També és veritat que fer-ho no queda massa bé. Potser perquè més aviat és un deure. O, més ben dit, és un deure que tenim nosaltres alhora que és un dret que els beneficia sobretot a ells. És el dret i el deure dels pares de dir no als nostres fills. Un no com una casa de pagès. Noranta dies després del començament de la travessa solitària pel desert de les vacances, avui –inici de l’escola, és a dir, dia de l’Alliberament Patern (i Matern, d’acord)–, m’autoinculpo i proclamo la necessitat d’aplicar aquest dret tan mal vist i ho faig en defensa no de la meva comoditat sinó de la seva llibertat: el seu dret d’escoltar “no” tantes vegades com calgui, el meu deure d’aplicar el “no pedagògic”.

Si les famílies fóssim perfectes, potser mai caldria dir no. Tot aniria com una seda. Els nens mai demanarien el mòbil, estudiarien o despararien la taula amb il·lusió i sempre anirien a dormir puntuals a l’hora que els pertoca. Però les famílies, la majoria, som com som i els nens són com han de ser. Demanen, es queixen i remuguen. Normals i imperfectes, ells i nosaltres, som com ho és la realitat. Acceptada aquesta condició, millor amb realisme que no pas amb resignació, els recomano el darrer llibre del savi d’Ocata: Elogio de las familias sensatamente imperfectas de Gregorio Luri. Si els sap greu repetir no i no i no, aquí trobaran una pila d’arguments per pensar que potser no ens estem equivocant del tot.

En general els pares, malgrat que siguem imperfectes, sabem què està bé i què no ho està. Si els nostres fills han fet alguna cosa malament, més val que els ho diguem per tal que pensin i ho puguin aprendre. No es tracta de fer un exercici d’autoritarisme sever, malgrat que sovint el no contundent és el recurs més valuós quan es tracta d’aturar en sec el seu xantatge emocional. No es tracta tampoc de negar-los un desig i frustrar-los perquè sí. Es tracta de donar-los l’oportunitat de responsabilitzar-se de les seves ac­cions, és a dir, de ser lliures, abans que creguin que la culpa sempre és dels altres o que la conducta adequada no requereix cap esforç. Mestres, gràcies per ajudar-nos!