Apujar l’aposta

Des que el 2012 la Diada va aconseguir convocar un milió de persones a Barcelona, cada 11 de setembre se celebra una manifestació gegantina, com cap altra a la UE, que es repeteix cada any. Amb una decidida constància, centenars de milers de famí­lies tan aviat són convocades a fer una ve baixa descomunal per tot Catalunya com a dibuixar amb la seva presència un signe mésen el centre de Barcelona, com va passar ahir a la tarda. I tot es desenvolupa sempre amb una conducta cívica inqüestionable. En les sis grans concentracions dels cinc últims anys s’ha passat de demanar un pacte fiscal a exigir poder votar a favor de la independència. Què ha passat en aquest temps? Que alguna cosa s’ha trencat. O, si es prefe­reix, que el desacord (terme utilitzat pel president José Montilla després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, corregit a les Corts i votat en referèndum) s’ha engrandit. Raphael Minder, corresponsal de The New York Times, acaba de publicar un llibre en anglès ( The struggle for Catalonia) on posa de manifest que en aquest període ha calat en la societat catalana la sensació de maltractament. El Govern d’ Espanya ha acumulat silencis i el Govern català ha amuntegat greuges.

La Diada d’aquest any ha apujat l’aposta, després que la majoria parlamentària aprovés les lleis de desconnexió, que preveuen un referèndum. La convocatòria era per sumar vots pel sí a la independència l’1- O, en una consulta el marc legal de la qual ha estat recorregut pel Govern de Rajoy davant el Tribunal Constitucional, mentre la Fiscalia es querellava contra tots els membres del Govern de Puigdemont. Així doncs, estem davant un problema polític que s’ha convertit en un procés judicial. La gent que va sortir el carrer va viure la jornada com una festa pacífica i cívica, però en l’horitzó es perceben pocs somriures i massa amenaces. Tant de bo la raó política acabi per imposar-se.