1977-2017

Són molts els analistes que coincideixen a destacar que el debat viscut en el Parlament català la darrera setmana, al voltant del procés, representa un trencament del règim de consens que va presidir la transició democràtica, l’elaboració de la Constitució del 1978 i de l’Estatut del 1979. Hi ha una certa simbologia sobre el fet que, aquest trencament, s’hagi produït precisament a Catalunya, que es pot enorgullir d’haver protagonitzat aquest consens molt abans que ningú. En l’etapa d’oposició al règim franquista, Catalunya va saber generar un clima d’unitat i consens que es va avançar al que després va seguir la resta de l’Estat. S’ha dit sempre que el consens de la transició tenia accent ­català.

Va ser aquí, a Catalunya, on es van fer les primeres plataformes unitàries dels partits de l’oposició, sense exclu­sions ni divisions. Va ser aquí on l’Assemblea de Catalunya va integrar entitats, partits, sindicats i personalitats de signe ben divers, amb un es­perit de consens que es va imposar per damunt de sectarismes i parti­dismes.

Ara, això s’ha trencat. I, com és lògic, el primer escenari d’aquest tren­cament ha estat el de Catalunya. El consens ha deixat pas a una forta divisió que el Parlament va visualitzar. La societat catalana ha optat per portar les seves legítimes discrepàncies a una expressió que la divideix i la confronta. Precisament ahir feia 40 anys de la primera celebració de la Diada en llibertat de l’any 1977. La manifes­tació del milió de persones, de totes significacions i procedències. Gent adversària que s’integrava en una afirmació d’identitat col·lectiva que superava fronteres ideològiques. La catalanitat actuava com a element integrador, inclusiu i cohesionador. La divisió, la diferència, quedava al marge de la manifestació que es volia i va ésser unitària.

I van ser aquesta unitat i aquest consens els que van fer possible el retorn del president Tarradellas, els que van aconseguir l’Estatut del 79, que van salvar el català, que van derrotar el cop d’Estat del 81 i que van deixar sense efecte la ­Loapa.

Les coses han canviat i tothom té dret a viure el canvi des de la seva particular versió. Però si el consens s’ha trencat, s’ha obert la porta de la divisió. No és el mateix i la diferència és transcendent. Per avui i per demà. La construcció del futur d’un país ha de comptar amb tothom i projectar-lo pensant en tothom. Al llarg de la seva història, el catalanisme polític ho ha viscut així, ho ha servit així, ho ha ambicionat així. Ara, pot ser diferent; és evident. Però el canvi, per revolucionari, pot ser traumàtic.

És el risc de la divisió interna; que el trencament del consens trenqui moltes més coses en el seu trajecte. Qual­sevol ambició pot ser legítima; però guanya en legitimitat quan sap formular-se en termes inclusius, integradors, que enforteixin la base so­cial que hi dona suport.

Es diu que hi ha un debat entre legalitat i legitimitat. En el fons, en la forma i els continguts, el que hi ha és un problema polític que només la ­política podrà resoldre. Però la divisió de Catalunya no ajudarà a fer-ho; resulta difícil no acceptar que la unitat interna és l’argument més sòlid per afrontar un nou encaix de Catalunya en l’Estat. Segurament aquesta unitat és ­difícil d’aconseguir, però l’escenari de la no-unitat ho fa tot encara molt més ­difícil.

Certament, el temps ha passat; les coses han canviat. Però el 2017 no hauria d’esborrar el 1977 i el que va representar.