OPINIÓ
HISTORIADOR I MEMBRE DE L’ASSOCIACIÓ MANUEL GONZÀLEZ I ALBA - 12 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

El 80%, força de canvi?

ALBERT BOTRAN - HISTORIADOR I MEMBRE DE L’ASSOCIACIÓ MANUEL GONZÀLEZ I ALBA
“El 80% no pot ser un objec­tiu en si mateix, sinó que ha de ser el marc de fons en què es cogui un nou moment de revolta cata­lana

Hi ha qui afirma que hem pas­sat de rei­vin­di­car la República a dema­nar la lli­ber­tat dels pre­sos i que això seria indi­ca­tiu d’una recu­lada del movi­ment inde­pen­den­tista. Aquest plan­te­ja­ment no té en compte (obvia) que el tre­ball anti­re­pres­siu no és tan sols defen­siu, de suport a les per­so­nes empre­so­na­des i els seus fami­li­ars, sinó que té una dimensió expan­siva, de cre­ació de consciència política sobre el fun­ci­o­na­ment de l’Estat i els seus poders.

N’hem tor­nat a par­lar arran de la cre­ació de la pla­ta­forma Som el 80%. Aglu­ti­nar dife­rents sen­si­bi­li­tats al vol­tant de la soli­da­ri­tat anti­re­pres­siva sem­pre és una bona notícia. A més, des de la pers­pec­tiva inde­pen­den­tista, com més gran sigui el front anti­re­pres­siu més pot ampli­fi­car la denúncia de l’auto­ri­ta­risme i la injustícia pròpies de l’Estat espa­nyol, que són al cap i a la fi argu­ments de pes per a voler inde­pen­dit­zar-nos-en.

Però aquells que veiem neces­sari que la soli­da­ri­tat anti­re­pres­siva es trans­formi en consciència inde­pen­den­tista i aquesta, en acció per la República estem obli­gats a pen­sar quina mena de tre­ball polític pro­vo­carà aquests can­vis. De moment l’inde­pen­den­tisme no sem­bla que ho tin­gui gaire ela­bo­rat. Per con­tra, l’actual dis­persió de línies polítiques fa que, allò que uns ente­nen com a neces­sari per a con­so­li­dar aquesta força de canvi que seria el 80%, per a uns altres sigui con­tra­pro­du­ent, i vice­versa. Sobre això, al meu enten­dre, hi ha dues qüesti­ons que en aquest moment divi­dei­xen les pro­pos­tes tàcti­ques i estratègiques. La pri­mera seria l’acció ins­ti­tu­ci­o­nal, del govern i el Par­la­ment. La segona, el temps.

L’acció ins­ti­tu­ci­o­nal ha fet un gir impor­tant res­pecte a la legis­la­tura ante­rior. D’una banda és per causa de la repressió, òbvi­a­ment. No podem obli­dar que la pre­si­denta For­ca­dell està empre­so­nada i la majo­ria de la mesa, encau­sada. En igual cir­cumstància es tro­ben el vice­pre­si­dent Jun­que­ras i la resta de mem­bres del govern, empre­so­nats o exi­li­ats, com el pre­si­dent Puig­de­mont.

Però s’insi­nua una altra expli­cació: que “gover­nant bé” l’inde­pen­den­tisme ampli­a­ria majo­ries en les suc­ces­si­ves elec­ci­ons i això seria sufi­ci­ent per des­gas­tar l’Estat. Penso, per con­tra, que una acció de govern que no es con­fronti amb l’Estat com es va fer en la legis­la­tura ante­rior corre el risc de diluir el con­flicte, de crear una pan­ta­lla de nor­ma­li­tat que faci per­dre força a l’inde­pen­den­tisme. Volent ser com Escòcia, on la bona gestió de l’SNP va por­tar al crei­xe­ment inde­pen­den­tista, ens podem acos­tar a Nova Caledònia, per­dent la majo­ria.

Acce­le­rar no és l’acció opo­sada a eixam­plar. Hom posa com a exem­ple de majo­ria àmplia, com a sinònim d’aquest 80%, la gran mobi­lit­zació i la vaga del 3-O. Però no podem obli­dar que aquell dia 3 va ser la res­posta solidària a la repressió del dia 1, i que, al dia 1, s’hi va arri­bar per la com­bi­nació de la deso­bediència civil i la ins­ti­tu­ci­o­nal, necessàries per a fer el referèndum. Encara podem dir més sobre el 3-O: s’hi van veure invo­lu­crats, més aviat arros­se­gats, uns actors con­si­de­rats clau d’aquest 80% com són les direc­ci­ons de CCOO i la UGT. Però, sense l’acció dels sin­di­cats alter­na­tius (I-CSC, COS, CGT i IAC) que van ser els con­vo­cants i la mobi­lit­zació sos­tin­guda dels CDR i d’Uni­ver­si­tats per la República, la direcció de la majo­ria sin­di­cal hau­ria res­tat immòbil.

La segona qüestió que divi­deix les pro­pos­tes inde­pen­den­tis­tes és el temps. O més aviat el no-temps, és a dir, no situar en l’horitzó cap moment de tren­ca­ment, ni tan sols d’acce­le­ració. Això no vol pas dir fixar un compte enrere com en el seu moment van ser els 18 mesos anun­ci­ats per Junts pel Sí. Vol dir asse­nya­lar en quins con­tex­tos es podrien donar moments d’aquesta mena i tre­ba­llar per cons­truir-los. Penso, per exem­ple, en els judi­cis. És evi­dent que hi haurà enor­mes mobi­lit­za­ci­ons, però cal­dria pen­sar en quel­com més, a sos­te­nir un enfron­ta­ment com el dels dies 1-O, 3-O o 8-N. Per con­tra, es comen­cen a sen­tir veus que situen la sentència del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans com a únic horitzó per a les mobi­lit­za­ci­ons entorn dels judi­cis, fet que vol­dria dir allar­gas­sar el ter­mini un lus­tre pel cap baix.

Cer­ta­ment, aglu­ti­nar majo­ries és el més intel·ligent que podem fer, però el nucli d’aques­tes majo­ries ha de posar-les a tre­ba­llar política­ment. Cons­truir un coixí soli­dari és molt útil, perquè a mesura que aug­menti la lluita també ho farà la repressió de l’Estat. Però aquesta lluita s’ha de pro­duir. El 80% no pot ser un objec­tiu en si mateix, sinó que ha de ser el marc de fons en què es cogui un nou moment de revolta cata­lana, que és l’única manera de trans­for­mar el país i des­lliu­rar-nos de les injustícies i la repressió de l’Estat espa­nyol.