OPINIÓ
12 desembre 2018 2.00 h

KEEP CALM

Una vaga que ens interpel·la

PERE BOSCH I CUENCA
La vaga de fam no és només una res­posta a l’arbi­tra­ri­e­tat de l’Estat, sinó també una inter­pel·lació al con­junt de la ciu­ta­da­nia

En un lli­bre titu­lat Vaga de fam per Cata­lu­nya, el sacer­dot i acti­vista Lluís Maria Xiri­nacs repro­du­eix una con­versa en què intenta expli­car el sen­tit de la seva pro­testa al seu entorn més íntim. En un moment deter­mi­nat, una per­sona li pre­gunta: “Per què no podria fer una altra cosa que no anés con­tra la salut?” I, tot seguit, una altra res­pon: “A veure, digues-me’n una que faci tanta feina com aquesta.” Després de recor­dar que “no n’hi ha sor­tida cap”, el fami­liar li plan­teja un nou inter­ro­gant: “No sap que la gent de per ací no li apre­ciarà res de tot això? Diran que és boig.” Xiri­nacs, però, no apro­fun­deix en els argu­ments ni en l’efec­ti­vi­tat de la seva pro­testa a curt ter­mini. Contrària­ment, els res­pon: “Pot­ser d’ací a uns anys ho com­pren­dran. Sem­pre queda alguna cosa.”

Els inter­ro­gants del 1975, jus­ta­ment a les aca­ba­lles del fran­quisme, esde­ve­nen ple­na­ment vigents en l’esce­nari actual. Els pre­sos polítics por­ten mesos i mesos en una presó pre­ven­tiva igno­mi­ni­osa que posa de mani­fest la cru­esa i l’ale­a­to­ri­e­tat amb què es mou la justícia espa­nyola i, al mateix temps, expressa clara­ment la mani­pu­lació sis­temàtica del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que es dedica a blo­que­jar el seu accés al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans no tra­mi­tant els nom­bro­sos recur­sos d’empara que han pre­sen­tat. Evi­dent­ment, hi ha diver­ses for­mes d’expres­sar el rebuig a aquesta situ­ació, i totes aque­lles que plan­te­gin els que la patei­xen direc­ta­ment em sem­bla­ran abso­lu­ta­ment res­pec­ta­bles. No hi ha repre­sa­li­ats de pri­mera ni repre­sa­li­ats de segona. Hi ha, sen­zi­lla­ment, repre­sa­li­ats. I totes les situ­a­ci­ons per­so­nals resul­ten tan col­pi­do­res que es fa difícil fer ni la més mínima objecció. A la resta de per­so­nes només ens queda expres­sar la soli­da­ri­tat apro­fi­tant qual­se­vol ins­tru­ment de pro­testa pacífica al nos­tre abast. Perquè la vaga de fam no és només una inter­pel·lació a l’Estat, sinó també al con­junt de la ciu­ta­da­nia, a tots i cadas­cun de nosal­tres.