Presa de possessió

Sense tenir invitació, ahir em vaig personar al Palau de la Generalitat per assistir a la presa de possessió de Carles Puigdemont com a president de Catalunya. Altres vegades que m'he presentat indocumentat en aquella casa he salvat la situació amb la indumentària: una corbata sempre és un salconduit. Ahir per un moment vaig vacil·lar: no hauria estat més convincent una samarreta? Em vaig mirar alguns diputats de la CUP, vaig veure que s'havien arreglat una mica per a l'ocasió, i vaig tirar endavant. No em van acomodar al Saló de Sant Jordi, on se celebrava l'acte, sinó en una sala equipada amb una pantalla. Ho vaig seguir, doncs, com si m'hagués quedat a casa, però amb una gran diferència: acompanyat de molta gent entregada. Els cines posen ara el volum tan alt que quan vas a veure una pel·lícula de riure sembla que riguis sol perquè només et sents a tu mateix. Ahir les rialles van ser compartides. També els aplaudiments i les emocions. Ens vam emocionar col·lectivament quan el president Mas va fer el seu discurs de comiat, el vam aplaudir a peu dret quan va dir que ell sí que agraïa els “serveis prestats” pels seus col·laboradors, al contrari del rei –es va entendre–, que no ha tingut aquesta deferència cap a la seva persona, i vam riure amb la cara que davant aquesta afirmació va compondre Jorge Fernández Díaz, el ministre delegat pel govern espanyol. Es van sentir uns comentaris que van fer pensar en un autèntic cine de barri. Després es va imposar el decòrum i vam escoltar amb unció i amb respecte la promesa del nou president i el seu discurs breu, concís i rematat amb una cita de Gaziel: “Sóc fal·lible, però insubornable.” En acabat ens va ser permès barrejar-nos amb les autoritats i el públic al Pati dels Tarongers. Un cor va dedicar a Puigdemont la sardana Girona m'enamora, que ell va escoltar content i agraït. I, mentrestant, el representant del govern de l'Estat, amb cara de pomes agres. Alegria, home. Ja plorarem demà. Vaig saludar el president i també la seva dona, la Marcela. En Jordi Basté, parlant de com Puigdemont en poques hores havia accedit a substituir Artur Mas, havia dit: “És ben bé que et lleves un dilluns i no saps què seràs diumenge.” Neixes a Romania i et trobes casada amb el president d'un país que al teu poble no s'havia sentit dir mai. A la sortida, a la plaça de Sant Jaume, un destacament vingut del poble natal de Puigdemont portava unes pancartes que deien: “Amer, terra de presidents.” En Puigdemont n'és el quart. Em vaig acostar a una senyora: “De presidents i d'alcaldes: en Puigdemont, que ho ha estat de Girona, i en Porcioles, que ho va ser de Barcelona. “No m'ho recordi.” Li ho recordo perquè si un dia hi neix un franquista, un altre ho fa un demòcrata.