Tenir vida pròpia

 12/02/2016 00:43 | Actualizado a 12/02/2016 03:44

Arran dels darrers incidents a la xarxa de rodalies de Renfe a Catalunya, pro­vocats per un incendi en una estació fantasma de Barcelona, el conseller del ram, Josep Rull, ha declarat que “Adif té vida pròpia” i ha afegit que això no és només una impressió subjectiva sinó un mis­satge que sovint li repeteixen des del Ministeri de Foment, del qual penja aquesta empresa pública, que és l’administradora i responsable de les ­vies, de les estacions i de totes les ­infraestructures ferroviàries. En aquest cas, tenir vida pròpia vol dir que Adif fa i desfà al seu aire. Adif és un Estat dins l’Estat, suggereix algú. No: Adif és l’Estat per sobre dels governs i dels ciutadans, la quintaessencia del poder fortíssim dels tècnics convertits en funcionaris eterns, aquells que decideixen amb una lò­gica que s’escapa a la dels simples contribuents.

El president d’Adif, Gonzalo Ferre, va sortir responsabilitzant de l’incident de l’altre dia els Mossos. La seva actitud no era precisament la de qui és conscient que està al capdavant d’una empresa de la qual els ciutadans som principals accionistes. El seu to i el seu posat recordaven el del senyoret malhumorat perquè l’han despertat de la becaina abans d’hora. El seu estil prepotent l’han patit de ben a prop aquells que han hagut de reunir-se amb ell per solucionar problemes que afecten molta gent. Ferre, col·locat en aquesta cadira pel PP i coneixedor de les portes giratòries, parla i es mou com si fos l’amo totpoderós d’Adif. La sensació d’impunitat que regala disposar d’un organisme amb vida pròpia li augmenta la tendència natural a tractar els altres com a súbdits miserables.

A partir d’ara, cada cop que viatgi en tren, pensaré en aquesta vida ­pròpia d’Adif, com si fos una mena d’Alien que ens empaita i pretén ­robar-nos el temps i menjar-nos la moral mitjançant una combinació de menyspreu, inoperància, incompetència, ineficàcia, irresponsabilitat, manca de respecte i estultícia. Adif és un monstre descontrolat que es pixa a la boca dels consellers de la Generalitat i fa el sord als requeriments de la ministra. També pensaré en Ferre i en la necessitat que la política (vella o nova) ens protegeixi del retorn de l’home de les cavernes. La perspec­tiva m’agrada: fins ara, quan em trobava enmig d’una incidència ferro­viària, només pensava en la manca escandalosa d’inversions del Govern espanyol i en la poca consideració de l’empresa Renfe (que també penja
de l’Estat) envers els clients o usuaris, que totes dues coses som. El canvi narratiu és interessant, passem del conte gòtic a la ciència-ficció.

La cara del conseller Rull explicant que Adif té vida pròpia mostra els ­límits d’una gestió que depèn –més que no se’ns diu– de la pura arbitra­rietat. La vida pròpia d’aquest monstre és la nostra malaltia quotidiana.