L’hora del centre


 13/02/2016 00:49

Afeccionat a buscar paral·lelismes històrics per entendre el que passa, recordo que, quan va sorgir Ciutadans a Barcelona, vaig pensar que aquesta nova formació política s’assemblava a Izquierda Republicana –el petit partit d’Azaña–, per estar promoguda per intel·lectuals i tenir una militància reduïda provinent majoritàriament de l’esquerra. És a dir, un partit d’esquerra amb vocació d’ocupar el lloc abandonat pels socialistes catalans i definit per dues notes: la defensa explícita d’Espanya com a entitat històrica i com a projecte polític, i la crítica a la política ­lingüística de la Generalitat. No vaig ­donar importància llavors al lideratge d’Albert Rivera. Però, passat el temps, les coses han canviat, gràcies a dos fets: 1) Ciutadans ha passat l’Ebre i s’ha estès per tot Espanya. 2) Albert Rivera ha superat amb escreix les expectatives en ell dipositades i s’ha convertit, per les seves condicions personals, en un líder amb una gran projecció.

L’extensió per tot Espanya de Ciutadans ha comportat un difuminat inevitable d’allò que aquest partit tenia de conjuntural pel seu origen (cobrir a Catalunya l’espai abandonat pel socialisme), i li ha obert la possibilitat d’ampliar i reforçar el seu ideari, creant un projecte de llibertat, seguretat i progrés per a tot Espanya, ocupant aquesta vegada un espai moderat que el Partit Popular ha anat progressivament deixant de banda. Un espai definit, a més de per aquest projecte, per l’obertura al diàleg i al pacte transaccional com a praxi política; per la gestió pulcra com a mètode d’acció, i per la moderació en les formes com a estil. Tot al servei d’un programa que podria defi­nir-se, sense entrar en detalls, com de centredreta. Salvant les distàn­cies que calgui salvar, Ciutadans podria conver­tir-se en un partit semblant a Unió de Centre Democràtic, un miracle en l’agitada història de la dreta espanyola, que –fruit de la immensa por existent a Espanya a la mort del general Franco– va aconseguir embastar complicitats per impulsar la transició.

${imageCaption}(Óscar Astromujoff)

Seria una esplèndida notícia que Ciutadans es consolidés com el partit polític de centredreta espanyol, deixant al Partit Popular el paper de ser la formació política de la dreta més radical. En aquesta distinció no hi ha implícit cap judici de valor pejoratiu, ja que el que es diu és conseqüència d’un fet perceptible encara que difícil de quantificar: no és possible que tots els més de set milions de votants del Partit Popular en les últimes eleccions s’identifiquin amb la ideologia ­radical i els interessos de l’ establishment ni, sobretot, amb les seves abruptes maneres de fer i de pronunciar-se. D’altra banda, a molts països es dóna aquesta distinció entre la dreta extrema i el centredreta.

Si Ciutadans es consolidés com el partit de centredreta que Espanya necessita, és possible que el mapa polític espanyol es redibuixés amb la presència de quatre partits d’àmbit estatal que, de dreta a esquerra, serien aquests: Partit Popular, Ciutadans, PSOE i Podem (o, potser, una Confederació Espanyola d’Esquerres Autònomes, integrada per diferents formacions sorgides a Catalunya, València, Galícia, el País Basc… i per Podem). Aquest mapa permetria un joc d’aliances de geometria variable, imprescindible en l’etapa de la política espanyola en què hem entrat. Ha passat a la història el tornisme entre els dos grans partits de la transició (PSOE i PP), i comença a debilitar-se la presència d’un partit fortament hegemònic – cacic orgànic– a cada comunitat autònoma.

Al meu parer, existeix un greu impediment perquè els dos partits de centre –PSOE i Ciutadans– puguin assumir amb plenitud aquest paper. És la seva posició respecte al contenciós català, que els fa estar posicionats en contra de la consulta als catalans sobre si accepten o no la ­proposta que se’ls faci sobre els termes de la seva vinculació amb la resta d’Espanya. Una consulta que no seria “indepen­dència sí” o “independència no”, sinó sobre si els catalans aproven o no un projecte concret d’encaix en els termes prèviament pactats. És sabut que molts espanyols consideren absolutament inacceptable aquesta proposta amb el més inflexible dels conven­ciments. Però també han d’admetre que hi ha altres espanyols que entenen, amb no menys certesa, que l’única via de solució racional d’aquest problema passa indefectiblement per una consulta formulada en els termes expressats.

Un problema territorial agut, una corrupció oceànica i una sigil·losa però insidiosa erosió de l’Estat com a sistema jurídic no aboquen encara Espanya –com voldrien alguns– a la condició d’Estat fallit. Però sí que la debiliten de tal manera que la seva presència internacional està sota mínims (vegeu, per exemple, la recent aproximació entre Cuba i França); la seva cohesió, qüestionada; la seva auto­estima, devaluada, i la seva iniciativa, minvada. En aquest moment crucial, el PSOE i Ciutadans tenen una gran oportunitat de cristal·litzar com a forces polítiques de centre i decisòries. Cosa que comporta una responsabilitat molt alta. És la seva hora.