Vergonya

 13/02/2016 00:44

Per bé que han passat anys, encara tremolo quan escolto Campanades a morts. Poques vegades s’aconsegueix un equilibri tan delicat entre les emo­cions i la denúncia, com si la cançó fos un crit que plora. Els fets tràgics que la van inspirar són ben presents en la memòria de la repressió: l’assassinat a Vitòria de cinc treballadors a mans de la policia espanyola, el març del 1976. En la carrega policial contra els vaguistes tancats a l’església de Sant Francesc d’Assís, també es produïren 150 ferits. Franco feia poc que havia mort, però encara regnava la foscor dels Fraga i Martín Villa. Lluís Llach va posar música al dolor i la ràbia per aquells assassinats i la seva cançó va esdevenir un memorial de la tragèdia. “Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memò­ries”...

El proper 3 de març farà 40 anys d’aquella matança i en homenatge l’alcalde de Vitòria, Gorka Urtaran –tot recollint una proposta ciutadana–, va proposar Llach com a fill adoptiu de la ciutat, probablement convençut que seria una iniciativa aplaudida per qualsevol demòcrata. Però es va equivocar, no se sap si per la baixa qualitat democràtica d’alguns o per la desmemòria d’altres. I és així com PP i PSOE han perpetrat la vergonya de negar l’homenatge a Lluís Llach, més interessats en les seves misèries de polítics panxacontents, curtterministes i líquids, que no a tenir respecte per la tragèdia. En el cas del PP, poc a dir, atès que és un partit que va heretar sense fer fàstics el llegat franquista, amb conspicus noms vinculats a la repressió a les seves files. I, no cal dir, mai no ha denunciat el règim ni l’ha rebutjat frontalment.

Però, i el PSOE? A una piulada meva de denúncia del boicot, en Miquel Iceta em respon el següent: “Desconec les circumstàncies, però en qualsevol cas em sembla malament i em sap espe­cialment greu, pel compromís de Lluís Llach”. No sé si ara ja “coneixerà” les circumstàncies, per bé que el crec sincer. Però, més enllà del que honestament pugui sentir l’Iceta, és evident que el PSOE té un problema de gruix amb els valors que diu defensar, i especialment ha quedat arnat, caducat, definitivament fallit pel que fa als drets de les nacions històriques. Ara com ara el socialisme no és res més que un apèndix amb pàtina progre d’un projecte d’Espanya unidireccional i monolític. En aquest sentit, ni la nova generació socialista permet albirar esperances. Ans al contrari, atès el que diuen.

I aquest és el fet més bèstia, que a Llach li neguen ser fill adoptiu de Vitòria, no pas perquè no ho mereixi ni li reconeguin el compromís, sinó perquè, com que és independentista, ha quedat tacat per sempre. Llach porta la lletra escarlata de la vergonya per als patriotes de l’Espanya unívoca. I com a tal empestat, no pot rebre homenatges. Fa tanta vergonya com sembla.