OPINIÓ
13 abril 2019 2.00 h

KEEP CALM

Ens obligaran a guanyar

SALVADOR COT
L’ide­ari ultra és tan ven­di­ble perquè ja estava a dis­po­sició dels elec­tors des de molt abans que apa­re­gues­sin San­ti­ago Abas­cal i els seus

El més sig­ni­fi­ca­tiu de la irrupció de l’extrema dreta explícita en el pano­rama elec­to­ral espa­nyol no és l’espec­ta­cu­la­ri­tat dels seus resul­tats –per ara bàsica­ment demoscòpics–, sinó l’accep­tació plena del seu pro­grama elec­to­ral per, almenys, la mei­tat dels votants de l’Estat espa­nyol. No hi ha un sol retret, ni una sola crítica pública del PP con­tra Vox, més enllà de dema­nar el vot útil a l’enorme per­cen­tatge de sim­pa­tit­zants històrics de la dreta clàssica espa­nyola que estan dis­po­sats, ale­gre­ment, a votar un par­tit que iden­ti­fi­quen de manera plena amb el seu ide­ari tra­di­ci­o­nal. Legi­o­na­ris, tore­ros, cos­ta­le­ros de Set­mana Santa i folklòriques for­men part de l’Espa­nya naci­o­nal, de la de sem­pre. La que s’expli­cava als lli­bres de text de l’escola fran­quista, que és la que ha per­vis­cut a la taverna de cada poble.

L’ide­ari ultra és tan ven­di­ble perquè ja estava a dis­po­sició dels elec­tors des de molt abans que apa­re­gues­sin San­ti­ago Abas­cal i els seus. Pel que fa a Cata­lu­nya, per exem­ple, les pro­pos­tes dels tres par­tits del naci­o­na­lisme espa­nyol s’han foto­co­piat amb una versió actu­a­lit­zada de l’afu­se­lla­ment de Lluís Com­panys, via presó pre­ven­tiva. I la des­trucció de l’auto­go­vern català és com­par­tida, al mil·límetre, pels tres par­tits de l’ano­me­nat tri­fac­hito, igual que l’esmena a la tota­li­tat de l’escola cata­lana i el tan­ca­ment de TV3. Tan­quen l’oferta ideològica les referències a l’Espa­nya impe­rial, amb la Mare de Déu de Cova­donga inclosa, el cato­li­cisme inte­grista i el mas­clisme de barra de bar.

El cas és que, a diferència de França o d’altres països euro­peus, a Espa­nya l’extrema dreta és per­fec­ta­ment tole­rada pel sis­tema. Les seves idees, sem­pre tan sim­ples, són exac­ta­ment les de l’escola fran­quista. És a dir, les de Blas de Lezo, els Últi­mos de Fili­pi­nas i l’Alcázar de Toledo. Són indis­tin­gi­bles dins la marea ultra­na­ci­o­na­lista de l’Espa­nya dels bal­cons. I, al final, són els que ens obli­ga­ran a gua­nyar.