EL PROCÉS SOBIRANISTA

JORDI MERCADER

Periodista.

ANC, preparant la Llarga Marxa

@{mercajordi}

L'Assemblea Nacional va néixer amb una vocació transitòria, però la independència no és a tocar


DIMECRES, 13 DE MAIG DEL 2015

L'Assemblea Nacional Catalana té un objectiu únic, la independència; una fórmula tradicional, la unitat d'acció; i una por fundacional, veure's instrumentalitzada pels partits, com li va passar a l'Assemblea de Catalunya fa més de 35 anys. La seva relació amb les forces polítiques independentistes està marcada per aquesta prevenció, i molts dels gestos de la fins ara presidenta, Carme Forcadell, respecte de les consultes, els fulls de ruta, els ritmes del procés i les insinuacions d'una candidatura pròpia s'expliquen per aquest estat d'ànim. Sempre en guàrdia. Fins al punt que en aquesta primera etapa de l'ANC la imatge pretesa ha sigut la contrària: l'entitat cívica era la que portava la veu cantant i els dirigents polítics eren els que ballaven amb la seva música.

DISSABTE que ve, els 75 membres del nou secretariat elegit pels socis es reuniran per decidir qui liderarà l'Assemblea a partir d'ara. No està escrit que la presidència hagi de recaure en la persona més votada per formar part de la direcció. Forcadell no va ser elegida per haver obtingut més vots en l'elecció prèvia, sinó per ser la persona de consens entre els dos grups que es disputaven el poder, la vella guàrdia de l'independentisme històric i els promotors de la nova plataforma.

Les coses segueixen més o menys igual des d'aleshores; amb algun detall que permet pensar que ERC, l'únic partit amb una presència significativa a l'entitat, ha activat els seus militants per assegurar-se una presència més rellevant en la direcció de l'ANC, just quan les seves diferències amb CDC s'engrandeixen. Com que els socis i els membres del secretariat ho són a títol personal, s'haurà d'esperar al final d'aquestes primàries de segon grau per conèixer el resultat de l'operació.

La nova direcció de l'ANC, més enllà de defensar la seva autonomia respecte dels partits, s'haurà d'enfrontar al debat intern existent en l'organització. La qüestió podria plantejar-se així: seguir sent un accelerador de partícules independentistes o concentrar-se seriosament en l'ampliació de la seva base social per superar la frontera dels activistes de la causa. Fer fulls de ruta o pensar en models de país, aquesta podria ser la disjuntiva, formulada en termes habituals entre els interessats.

El dilema és rellevant per a la política catalana en general i coincideix, en el temps i en el fons, amb una certa actualització de les expectatives del moviment independentista a partir de la resistència dels sondejos a avalar declaracions unilaterals. L'ANC va néixer amb caràcter transitori, fins al dia de la independència, només que aquesta transitorietat potser s'allargarà una mica més del que es preveia. Cap dels mobilitzats vol un procés etern, ni ningú pot creure tampoc que el tigre del sobiranisme desapareixerà dels carrers o del Parlament per art de màgia o per simple desistiment. No obstant, entre els partidaris de la creació d'un Estat català es va instal·lant una idea: preparar-se per a la Llarga Marxa, amb el seu referèndum homologable, esperant conèixer el seu Mao a finals de setembre.

En un país en què les entitats aspiren a ser institucions, vegeu Òmnium o el RACC, no resulta estrany que la principal plataforma de mobilització per la independència es proposi una certa institucionalització, justament per seguir sent determinant. El discurs circular i imperatiu, simple però eficaç durant un cert temps per contraposició als dubtes i a la desconfiança entre els partits, va començar a donar senyals de fatiga fa uns mesos. El relleu els arribarà just a temps. El que no canviarà serà la seva aposta per la unitat d'acció en la mobilització i la seva preferència per les candidatures unitàries.

L'únic nom que ha transcendit com a candidat a la presidència de l'ANC d'entre els que han obtingut plaça en el nou secretariat és el de Jordi Sánchez. L'actual adjunt general al Síndic de Greuges és un sobiranista independent encara que de cert consens entre les forces d'esquerra, que van confiar en ell per a la redacció de diferents pactes nacionals, com el d'educació i el d'immigració, amb una experiència al capdavant de la Crida molt apropiada per a aquesta nova tasca. Sembla respondre al perfil buscat pels dirigents de la plataforma. La filtració de la seva candidatura, no obstant, podria ser un mal auguri. El dia que es va posar en circulació el seu nom, no precisament per potenciar-lo, la llarga ombra del trist final de la històrica Assemblea de Catalunya es va projectar amb més força que mai a la seu de l'ANC
.