De la saturació política

La Vanguardia en català | 13/05/2015 - 00:00h


Salvador Cardús i Ros


Atres setmanes de les eleccions municipals, segons el CIS, el 47% dels barcelonins no tenien decidit el vot. No ho trobo estrany. I si mirem el darrer Baròmetre d'Opinió Política del CEO del mes de març passat, el 56,8% dels catalans confessen que tenen poc o gens d'interès per la política, i el 49,8% reconeixen que n'estan poc o gens informats. Tampoc em semblen xifres exagerades. I si més enllà de la resposta subjectiva es fessin algunes preguntes de control objectiu sobre què se sap i s'entén de la política, els resultats mostrarien xifres encara més contundents. Com diu l'acudit, el resultat de la pregunta sobre si és més greu la ignorància o la indiferència política, en el cas que els qüestionaris n'oferissin l'opció, segur que el primer lloc l'ocuparia el "no ho sé ni m'importa".

El que és sorprenent, doncs, és que amb aquestes dades tan precàries els mitjans de comunicació i els comentaristes dediquem tanta atenció a especular sobre uns resultats electorals tan hipotètics com incerts. Especulem amb xifres calculades a partir de l'opinió de poc més de la meitat dels ciutadans electoralment decidits, de la meitat dels políticament d'informats i de menys de la meitat dels interessats en la política. L'anàlisi precisa de les motivacions ­reals de l'elector i la lògica del procés de decisió del seu vot, estudiades amb qüestionaris que anessin més enllà de proposar respostes políticament correctes, probablement ens posaria els pèls de punta. Bé prou que ho demostra que alguns candidats considerin que cantar el programa a ritme de rumba pot ser la via per captar l'atenció dels indiferents, o que posar la foto a la papereta sigui el camí per ser reconegut pels desinformats i obtenir-ne el vot. No sé quins resultats donen aquest tipus de recursos, però si fossin significatius es podria considerar que les "revolucions" actuals busquen l'aval electoral en la ignorància i la indiferència.

Tanmateix, intueixo que, a l'altre extrem de la indiferència i la ignorància, l'alta tensió política provocada per la crisi de les velles hegemonies dels grans partits està creant una saturació en l'electorat que tampoc no sabem en què pot acabar. Vull dir que detecto entre persones fins ara molt interessades i informades políticament unes proporcions notables -que sóc incapaç de mesurar- de cansament. Un esgotament que seria conseqüència de la sobreinformació política que està generant el procés de substitució de partits i lideratges. Una sobrecàrrega d'informació política, de to crispat, capaç de penetrar fins i tot en mitjans i horaris tradicionalment dedicats a l'entreteniment i que d'un temps ençà han convertit la política en espectacle de circ amb domadors, equilibristes i clowns.

El fenomen de la saturació informativa no és nou. La dècada posterior a la mort de Franco, quan la premsa escrita do­minava la informació política i amb poc marge per fer-hi broma, la caiguda de la difusió de diaris va ser més que notable. Quan tot feia pensar que amb la llibertat de premsa i les grans expectatives lligades als nous temps hi hauria d'haver ­hagut més lectors, les vendes van baixar. Quan l'efervescència política pel canvi de règim era més alta, els mitjans que la narraven amb més rigor no es van beneficiar del seu avantatge. Al conjunt d'Espanya, després de la mort del dictador, la difusió de premsa va baixar un 10% i no es va ­recuperar fins a principis de la dècada dels vuitanta. A Catalunya, la caiguda va ser encara més notable, de gairebé un 20% el 1986, i la difusió del 1976 no es va recuperar fins a principis dels noranta. En aquest cas, molt probablement, el tancament de capçaleres tradicionals i l'aparició d'altres de noves poden explicar par­cialment la pèrdua de lectors. Però no tinc cap mena de dubte que cal considerar el pes de la saturació informativa.

En definitiva, encara que aquesta ­vegada sigui sense tenir-ne cap evidència científica, estic disposat a sostenir una ­hipòtesi les conseqüències i la magnitud de la qual encara no puc precisar. I és la següent: l'enorme tensió que ocasiona la incertesa dels escenaris ­polítics futurs i la sobre­càrrega d'informació, de­clara­cions i anàlisis que produeix, més que no pas interès, causa una saturació narrativa que porta el ciutadà a una progressiva desconnexió. Una saturació paral·lela a l'aproximació mediàtica frívola que amb aparença de crítica audaç, alhora que pot aconseguir bones audièn­cies, deixa l'espectador fas­tiguejat dels polítics i la política. La satu­ració del desig estaria matant l'interès. I em refereixo tant als excessos informatius al voltant de la dita nova política com també sobre el procés sobiranista.

Des del meu punt de vista, doncs, ara estaríem als an­típodes d'allò que se'n va dir la desafecció política, sí. Però, paradoxalment, les con­seqüències serien exactament les mateixes. És a dir, l'excés d'afecció produiria cansament, com en produïa la desafecció. I és per això que cansen les anàlisis que cauen en la temptació de moralitzar sobre els estats d'ànim polític del ciutadà, sobretot quan només s'apliquen a les posicions polítiques dels adversaris. El supòsit que la pròpia posició és la ­racional i la dels altres emotiva és d'una superioritat moral menyspreable, en el sentit que no cal prendre-la en conside­ració. La meva opinió és que no estem ­davant de varia­cions en els estats d'ànim polític ni en la moral de victòria o de derrota, sinó que se saturen les audiències i que tots plegats ens acabem avorrint de la política.