Un dia de fa divuit anys, l'alcalde Pasqual Maragall, amb la total complicitat d'ICV i de la resta dels grups municipals, va concedir la Medalla d'Or de Barcelona a Cristina de Borbó. Un guardó ben merescut perquè, segons deia Maragall, la infanta “representa el caràcter de la ciutat” i per això “la ciutat atorga la màxima distinció a una persona que simbolitza l'estimació mútua entre Barcelona i la Corona”.
Aplaudiments, canapès i copa de cava.
Poc després, la senyora que –segons Maragall– forma part d'una família que ens estima tant es va casar amb Iñaki Urdangarin a la catedral. I per demostrar que l'afecte és mutu, els responsables de l'Ajuntament van multiplicar per tres (210.000) la xifra real (70.000) dels barcelonins que havien decidit fer de populatxo amb banderetes al pas del Rolls Royce descapotable. Sí, el mateix que acostumava a utilitzar Franco en les passejades per la regió catalana.
El fet és que la fúria monàrquica de l'Ajuntament de Barcelona s'ha mantingut al llarg del temps i els negocis. Tant, que l'any passat, en plena instrucció del cas Nóos, CiU, el PP i el PSC encara van impedir que el ple li reclamés la medalla d'Or a la senyora Borbó. No els van importar les passejades per aquella rampa dels jutjats de Palma. La filla del rei continuava mereixent la medalla.
Fins que la mateixa Casa Reial els ha deixat amb el cul a l'aire. Després d'anys de pressions de tota mena ara han canviat de parer i han decidit, sense avisar ningú, que per salvar-se ells calia treure-li el títol a la infanta en qüestió. I s'han quedat tan tranquils.
D'això, a Madrid, se'n diu borbonejar. I a Barcelona, fer el préssec.
