Catalunya: menys és més

 Comparte en Facebook  Comparte en Twitter 
 0 
 0
 13/06/2016 01:15Lea la versión en castellano

Una vegada més, la testa catalana ha xocat contra el mur. L’impacte ha fet força mal als partidaris de la independència: depressió, migranyes agressives, ressentiment fratricida, conjurs voluntaristes. Per descomptat: aquests tremolors han causat alegria i satisfacció entre els partidaris del “sostenella i no enmendalla”. Interpretant aquesta satisfacció, la vicepresidenta ­Sáenz de Santamaría proclama: “Es veia a venir des del començament”. La frase, ­aïllada del context històric, té la seva part de raó. Posant la lupa només sobre aquest episodi, és obvi que el naufragi era el destí natural del pacte entre Junts pel Sí i la CUP. Però el fiasco, encara que previsible, no pot aïllar-se d’un context històric que comença quan, en el tombant de segle, el president Aznar aprofita la retòrica antinacionalista que creixia en paral·lel a la lluita contra ETA, per intentar reunificar Espanya a la històrica manera castellana.

Aznar (i ara Rajoy) procura corregir per la via pràctica el títol VIII de la Constitució: les autonomies no han de ser més que delegacions teledirigides per l’Estat. Altrament, es tractava de privilegiar la capitalitat de Madrid, que per primera vegada a la història contemporània, conjuminava el seu clàssic poder polític i administratiu amb l’econòmic. Madrid gran nòdul mundial. Pont de comandament del capitalisme hispanoamericà. En l’arrencada de la bombolla, Ana Botella verbalitzava l’ideal: Madrid seria la gran capital del sud d’Europa amb 20 milions d’habitants. Enric Juliana va batejar aquest moment com el de la “turboeconomía”. El poder econòmic i el mediàtic es fusionaven. La capacitat intimidatòria dels mitjans madrilenys era espectacular.

La pressió intimidatòria contra el catalanisme va generar una reacció al·lèrgica de gran abast: l’ERC de Carod-Rovira. La llarga etapa de Pujol declinava, però Maragall no aconseguia fer-se creïble a la Catalunya interior: li barrava el pas ERC, que, a més, clavava la primera gran mossegada al pastís electoral de Convergència. Tanmateix, el PSC seguia fortíssim a la Catalunya urbana (va començar a perdre encant als seus feus quan la crisi va frustrar la sobreprotecció social de la classe obrera).

()

Entre un Aznar disposat a portar a la pràctica el vell somni de les elits funcionarials: convertir Espanya en França; i un Carod que sumava al nacionalisme cultural català les tesis llombardes de l’Estat depredador (l’“expoli”), Maragall va construir un tripartit que també estava destinat al fracàs: no s’edifica una casa sobre les arenes movedisses.

La renovació de l’Estatut –idea d’ERC que Maragall va abanderar– va ser un desastre estratègic. Les apostes a l’alça entre ERC, CiU i PSC van convertir la redacció catalana de l’Estatut en una subhasta frívola. No menys irresponsable va ser la reacció a la resta d’Espanya, que va tenir el seu moment estel·lar en les “meses petitòries” del PP: “¿Dónde hay que ir a votar contra los catalanes?”. Altres moments patètics van ser el pacte del Tinell, el pacte de l’opositor Mas i el president Zapatero a l’esquena del Govern català, el “antes alemana que catalana” (Endesa), el despropòsit del referèndum de l’Estatut (ERC defensant el no com el PP) i la sentència del TC (ja el 2010). El naixement de Ciutadans acoloria un nou problema: excitat, el catalanisme genera molts anticossos a Catalunya mateix. Mentrestant, la crisi econòmica imposava el seu poder funeral; i la fantasia de la capitalitat econòmica de Madrid al món es desinflava en paral·lel a la lenta reindustrialització catalana amb el seu correlat exportador. Espanya no és França. La multipolaritat no és deliri: és pura realitat.

El triomf de l’independentisme era previsible. El 2007, el president Montilla ho va insinuar a Madrid: “desafecció”, en va dir. Era l’anticipació a la inversa del “Ja es veia a venir” de Soraya. Ningú no li va fer cas, a Montilla. I encara que Podem, pos­sible segon partit espanyol, sí que proposa una sortida, les forces vives espanyoles continuen sense adonar-se de la profun­ditat del problema, mentre una fràgil majoria catalana persisteix en la via rup­turista sense prendre consciència dels seus límits.

Amb una elegància política que Artur Mas no va tenir mai, el president Puigdemont ha guanyat uns mesos. Estaria bé aprofitar-los per reflexionar sobre el temps, les energies i les emocions perdudes en aquesta batalla antiga que ningú no podrà guanyar mai: ni Espanya serà França, ni a Catalunya hi ha la força descomunal que la desconnexió necessita. El 2010, quan el TC va confirmar jurídicament la visió aznariana d’Espanya, i l’independentisme va fer el gran salt, els moderats catalans van perdre la iniciativa. Van callar. Podrien intentar tornar-se a fer sentir. Queda clar que els objectius de màxims exciten, però divideixen. I condueixen al mur de les lamenta­cions. En canvi, sempre que el catalanisme centra els seus esforços a consensuar un mínim comú denominador, torna a tenir clares op­cions de defensar amb èxit els legítims interessos catalans: l’eix econòmic barceloní i la tradició cultural pròpia.