2
OPINIÓ
13 juny 2017 2.00 h

VUITS I NOUS

La fe

MANUEL CUYÀS
“La data i la pregunta han mig espantat els que n’esperaven l’anunci

Al batxillerat vaig passar un llibre de religió que en un dels capítols mirava de convèncer sobre l’existència de Déu. En primer lloc hi posava la fe, que es té o no es té. Per si la fe no era prou o no es tenia, recorria a l’argument ontològic de sant Anselm, que és d’efectes dialèctics fulminants. És aviat resumit: “Tothom, també l’impiu, és capaç d’imaginar-se un ésser perfecte; per tant, l’ésser perfecte, o sigui Déu, ha d’existir perquè, si no, no compliria una de les condicions de la perfecció, que és l’existència.” “Déu no pot no existir”, concloïa l’arquebisbe de Canterbury amb aquella concisió enrevessada dels medievals que Ausiàs Marc podria haver signat. Els autors del llibre es reservaven que Kant va acabar refutant sant Anselm, però, per si ens n’arribaven notícies i entràvem en dubte, exposaven un tercer argument basat en la quantitat de savis que al llarg dels temps i fins ara han cregut en Déu. N’hi havia tota una llista: metges, cirurgians, escriptors, pintors, cineastes, físics, químics, astrònoms, inventors... Tot gent de molta categoria. Si ells, que escrutaven els homes i l’univers, no dubtaven de Déu, havíem de ser menys nosaltres, homes en projecte?

El dia que es va saber la data i la pregunta del referèndum, vaig sortir al carrer. No per fer cap enquesta sinó per comprar el pa i el diari. Tres i quatre coneguts se’m van acostar. “Com que et veiem a la televisió ho sabràs: ens en sortirem?” Vaig notar que la pregunta i el termini per ser formulada havia mig espantat els que fins el dia abans n’esperaven l’anunci impacients i il·lusionats. “Es farà, el referèndum?” En comptes de tranquil·litzar-los em vaig unir als seus dubtes, pensant en la força de l’Estat per impedir-ho, els pocs suports internacionals i els insuficients de “nacionals”...

I en cas d’arribar-se a fer, tenim el sí i la “vinculació” assegurats? Dic “tenim” perquè m’hi compto. Aquí hi ha els que diuen “el referèndum no es farà” perquè no volen que es faci i els que diuen el mateix volent que es faci. Jo soc dels que vull que es faci i que surti el sí. Soc dels que “ho volem tot”. Els meus dubtes reiteradament exposats em lliuren de pecar d’il·lús: tenim prou força? Sumem?

Em trobo també un conspicu militant i activista d’ERC: “Hem de tenir fe.” Quina fe? La gratuïta? L’ontològica? Fe en els dirigents, que n’han de saber més que nosaltres, pobres observadors, per molt que alguns “sortim a la tele”. M’escolto els dirigents, els que estan en el secret, els savis i intel·lectuals que no solament estan segurs de la celebració del referèndum i el seu resultat afirmatiu sinó que s’enfaden davant els dubtosos. “No ens ho expliquen tot, no poden, tinguem fe.” El que és segur i vital és que no podem no existir, i que depèn de nosaltres.