13/06/2017 01:15

Estava per completar el titular amb l’adjectiu pertinent, però em temo que la cosa podria superar el furor uterí o qualsevol altre ardent sinònim, perquè el que li ha caigut al capdamunt a Pep Guardiola per haver llegit el manifest a favor del referèndum ha estat el llamp diví, la marabunta, les set plagues d’Egipte, tots els càstigs reservats per als pitjors heretges. Pep ha alçat la veu, ha assenyalat amb el dit acusador cap als forats negres de la democràcia espanyola i, tots a una, la Fuenteovejuna pàtria l’ha condemnat a la foguera pública.

Ja tenen un nou monstre de les galetes, un altre ogre català per espantar els nens, i rabents i veloços, li han tret la pell per micròfons, papers impresos i televisions. L’Espanya del “cierra España” té un nou dolent, feliçment col·locat al costat de l’altre gran dolent de l’esport, l’ínclit Gerard Piqué. Sort que poden confrontar-lo amb el bo de Rafa Nadal que, a més de ser un geni de l’esport, no és un pèrfid independentista, encara que cal assenyalar que en Rafa no té culpa de l’ús del seu nom, per netejar l’ofensa espanyola. En un país “normal” –i sí, el terme necessita moltes cometes–, a ningú no se li ocorreria comparar aquests dos grans de l’esport per les seves opi­nions polítiques, totes dues igualment lícites i democràtiques, però en aquesta anormalitat en la qual vivim, el judici sumaríssim es fa en funció de les idees. I no importa gens mi mica, la molta glòria que hagi donat Guardiola a l’esport espanyol, perquè al punt que aixeca la bandera d’aquesta insòlita Catalunya que vol votar, esdevé un grotesc empestat. És una mentalitat obtusa, frontista, guerracivilista que no atén a debats, ni sap d’arguments, i sempre té a punt la lletra escarlata per assenyalar l’adúlter. És aquest “vencereu, però no convencereu” d’Unamuno, que es manté impertèrrit, malgrat la història i el temps.

En aquest punt, la pregunta és òbvia: de què els serveix tanta inquisició reviscuda, tant martell d’heretges desfermat? Una vegada han menyspreat, menystingut, atacat, vilipen­diat, embrutat i desprestigiat els dis­sidents, què aconsegueixen? És una Espanya millor, l’Espanya que nega el debat i abusa de l’insult? Els funciona per frenar l’independentisme o el ­moviment ciutadà a favor del dret a decidir?

Aconseguiran que els catalans estiguin més convençuts, siguin més servils i se sentin més espanyols? Com és evident que no és el cas, sinó més aviat s’aconsegueix l’efecte contrari, cal ­suposar que és la tàctica dilatòria per fugir del debat, negar el conflicte i no buscar solucions.

Allò tan antic de matar el missatger, per tal de no escoltar el missatge. Aquest és el gran drama de l’Espanya una, la seva sordesa atàvica, la seva negació de la diferència, el seu menyspreu als qui qüestionen, pregunten o reivindiquen, eternament conce­buda com un pensament impostat i im­posat, i no com una voluntat conquerida.