OPINIÓ
13 juny 2018 2.00 h

FULL DE RUTA

El PSC i la frustració

DAVID MARÍN

Miquel Iceta alertava fa mesos la majoria independentista del risc d’una gran frustració si es feia el referèndum. Espanya no ho permetria, avisava, i tot plegat generaria una frustració col·lectiva que podria originar greus problemes socials. Finalment es va votar en referèndum i, com deia Iceta, Espanya no va permetre que se n’implementés el resultat, i els polítics independentistes van acabar fent una declaració d’independència que no van defensar davant l’envit amenaçador de l’Estat, el 155, i la detenció dels seus dirigents.

Han passat sis mesos, i la temuda frustració independentista no ha desembocat en problemes socials, sinó en una nova majoria independentista al Parlament, i en una nova tenacitat, una mica desencisada però resistent i pacífica, dels partidaris de la república. Si en algun moment s’ha trencat la pau social, ha estat en episodis on la violència contra idees i símbols aliens provenia dels caçadors de llaços grocs, segurament frustrats, ells sí, perquè el pas enrere de les cúpules independentistes –més preocupades, i és comprensible i potser necessari, per alliberar com més aviat millor els presos i exiliats que per res més– no ha silenciat ni derrotat el moviment social massiu que hi ha al darrere.

Sobta la preocupació d’Iceta per la frustració independentista, quan el PSC mai no ha semblat preocupar-se gaire per la que ha anat generant en les seves pròpies bases: ni la renúncia a la idea de república i d’autodeterminació dels seus inicis, ni el No a l’OTAN, ni les reformes laborals antisocials, ni l’eterna promesa d’una Espanya federal que mai, ni tan sols governant ells a Madrid, no s’ha pogut ni volgut fer realitat. Això no frustra Miquel Iceta? Tampoc no va frustrar el “No és no” i el ”deslliura’ns de Rajoy” que va acabar amb la renovació del govern del PP? No frustra ara, les seves bases, que Iceta recomani al nou govern de Sánchez mantenir l’estratègia de Rajoy de no apropar encara els presos catalans, tractant-los així com a ostatges en lloc de respectar els drets civils d’ells i els seus familiars? El PSC ha perdut aquests anys la centralitat que tenia en la política catalana, on governava Barcelona i les principals ciutats. No deu ser que, tot invocant frustracions alienes, ha descuidat la defensa real i sincera dels somnis dels catalanistes progressistes que tant l’havien votat?