ARTICLES
13 juliol 2015 2.00 h

El 27-S

ANTONI VIÑUALES

Fent un cafè a la plaça Nova de Palafrugell se m'acosta un senyor amb el diari (El Punt Avui) a la mà, i prou seriós em diu: “Nosaltres també tenim el nostre propi establishment.” “Sí, és clar, però no és pas culpa de l'establishment català que s'hagi enfonsat l'economia espanyola –puntualitzo–. Ans al contrari, si Espanya encara belluga en gran mesura és per l'economia catalana. Et pots imaginar: que si tots són iguals; que tant se val que siguin d'allà com de casa; que si des d'allà ens esmotxen, aquí també ; que tant és 5 que 50... Doncs no. Miri. Qui roba és lladre sigui d'on sigui. Però que tant se val 5 que 50, no. Si a Catalunya em cisen 5, i des de Madrid 50, no és el mateix. A més, Madrid no em retorna el pactat, i quan ho fa és tard, em perdona la vida i em demana interessos; i quan li recordem que als països seriosos el principi d'ordinalitat s'aplica rigorosament deixen anar la lletania del “ja comencem amb el victimisme”. Què coi, victimista. Ho seria si em fes la víctima. Però els números canten. I la mala gestió, els usos i abusos de poder i la ineficiència dels governs centrals són evidents. En conseqüència sóc una víctima.” Ostres noi, li va canviar la cara. Ara digue'm tu si ho he somiat o és de debò que el “català emprenyat” ha sortit al carrer a cridar la seva fartanera, i si de debò estava emprenyat o tot va ser un invent del senyor Juliana. “Goita Mariano –li digué en Mas a Rajoy–, si a tu et surten 9 milions al carrer bé hauràs de fer alguna cosa, o no?” Doncs sembla que no. Pel –també– meu president Rajoy o plou o fa vent. A mi, després de sortir al carrer ben emprenyat per les retallades, per l'Estatut, per la política (re)centralitzadora, deslleialtat, i cridant “i-inde-independència” –a trossets, que s'entén millor–, ni ase ni bèstia, res m'ha dit, ni un copet a l'esquena. Doncs mira, el senyor es va calmar. I, ves per on, encara em va comentar que “se'l veu cansat a l'article”. I tant que ho estic. Cansat i destrempat –li dic–. Ha vist les enquestes d'opinió sobre la independència? Mai més, ho sent bé, mai més estarem tan a prop de començar a fer el nostre camí, a governar-nos a la nostra manera. Estem ben lluny d'assolir xifres que expressin una rotunda voluntat d'esdevenir independents. Un vot, un de sol, pot ser determinant. Mentrestant, en lloc de fer pinya, els partits es dediquen a llepafilar matisos, diferències i interessos: que si hauríem d'anar per aquí, que si per allà; que amb aquell no hi aniré... Aquest extemporani interès de partit pot ser decisiu, la clau de volta. Senyor, com vol que em trobi? Miri. Sap quina és la resposta de la societat espanyola a la possibilitat que Catalunya faci un referèndum? Un no. Ras i curt, ferm i sense matisos. I nosaltres arribarem al 27 encara marejant la perdiu. Ens hauran despistat tant que no sabrem ben bé què anem a votar. Tindrà raó qui digué que abans es trencaria Catalunya que Espanya perquè si no fem pinya, i per una vegada som capaços d'oblidar-nos del partit, nosaltres mateixos la trencarem.

Fem un últim cafè? Digue'm què en penses perquè jo no... Estratègicament Europa ha de menester al sud una regió petita i competent que faci de pont amb Espanya, Àfrica i els països de la Mediterrània. I és clar que Catalunya pot ser aquesta regió. El PIB que genera Catalunya (uns 200.000 milions) és el 20% de l'espanyol (al voltant del bilió). Aquestes xifres vénen al cas perquè si la modesta economia grega està generant el cacau que estem veient, imagina't l'embolic que suposaria que l'economia espanyola trontollés si entrés en conflicte amb la catalana. La UE –i Espanya, i Catalunya– vol estabilitat, i veu millor una Espanya i Catalunya cordialment independents, que no pas de brega com ara. Europa ens observa amb molta atenció, i veu el que fa el govern català i com ho fa, i el que fa i com ho fa l'espanyol. També per tot això la UE no té cap problema a incloure Catalunya com a nou estat membre encara que, per diplomàcia, ara no pugui dir-ho.

Catalunya té dos problemes per assolir la independència:

1. El resultat del 27-S ha de ser inqüestionable. I ara per ara es queda curt. 2. L'economicosocial. Dóna'm tres minuts més i plego. Els costos econòmics de la transició de Catalunya fins al normal funcionament com a estat s'intueixen molt elevats. Tanmateix la societat se sent inquieta davant una situació desconeguda. Aquí és on entra el gros del poder empresarial i de l'economicofinancer. Amic, ara et pregunto i et deixo, que és hora de fitxar i encara farem salat. Podria ser que els poders esmentats vegin un futur més interessant i pròsper i hagi enviat un missatge d'ajut incondicional –per una Catalunya independent– als lobbies i governants que acompanyen en aquesta voluntat el poble català?

Europa, amb un silenci ben significatiu, està oferint la mà a Catalunya. Ara manca saber què diuen els catalans.

Europa, amb un silenci ben significatiu,
està oferint la mà
a Catalunya; ara manca saber què diuen
els catalans