ARTICLES
13 agost 2015 2.00 h

Oh sí! Tenim orígens

ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA

Sento les notícies dels accidents per Catalunya Ràdio i veig a venir l'enumeració de crims esgarrifosos amb què ens amenitzen les vacances d' agost. Esmaperduts encara pels discursos d'Unió Democràtica –quan els veiem renegar d'una Catalunya independent, ens preguntem què hi feien els Espadaler, els Sánchez Llibre, els Surroca, en una coalició que es volia independentista–, sense que haguem recuperat l'alè, el locutor ara ens parla d'Hiroshima mon amour, tu es Nevers, je suis Hiroshima. Hiroshima, amb les voluntats d'alguns dirigents que s'apuntarien a signar la destrucció de la bomba atòmica. Tot seguit, amb els periodistes de l'estiu, ens capbussem a les celebracions sobre els cartaginesos a Vilaplana i a Almusara. Els cartaginesos, aquells enemics dels romans ben oblidats a les càtedres universitàries.

Almusara. Vilaplana. En un instant petit, veig els orígens d'una societat que es vol plural sense que la seva voluntat sigui atesa pels creadors de fantasmes que la imaginen etnicista, tancada en uns orígens de pujols, masos, ferrers, fusters, de mercaders, de comtes i marquesos, i oblidant que els dos grans líders de les candidatures independentistes duen els cognoms de Baños i de Romeva. Que el president de l'ANC es diu Sànchez i que el polític català més ben valorat és en David Fernández.

Almusara, Vilaplana. Topònims anunciant als quatre vents, per a qui té oïda, una melé d'orígens inequívocs, tot plegat dins un territori que se sap nació. Els iniciats en Al- arrelats pel sud i el sud-oest. De les viles, l'Empordà se n'emporta la corona de llorer, amb Vilamaniscle, Vilafant, Viladamat, Vilatenim, Viladecans, Vilademuls, per cedir el lloc a les Viles Franques, més avall, on els comtes de Barcelona obrien assentaments nous, absents d'impostos comtals.

Tota una Història escrita a les persones i llurs establiments en una petita terra amb forma de triangle, absolutament geomètrica, amb un costat a la península, un altre a la Mediterrània, un altre enganxat al continent, tot plegat obert al món amb una gran avinguda de tramuntana a garbí que Vicens Vives veu convertida en un corredor obert a tots aquells i aquelles amb voluntat/desig d'unir-se per elaborar un projecte comú estès des dels Ports de les Selves als Almusars, de les Vilesfranques fins al piló de viles romanes, com les Vilamacolum, tan llatines que només s'entenen en veure-les enganxades al costat d'aquella Empòrium de ciutats romanes, dels ports de mar oberts pels grecs.

Amb les Gerunda i la Tarraco indiscutibles, amb la Ilerda que es dóna la mà amb Ullastret, amb els dòlmens de Romanyà –que s'escriu normativament amb una ena i una i grega, com va manar el gran Pompeu. I amb una Barcino brillant que es mou entre elbicing i els transatlàntics de luxe. Tot, tot plegat dins un gresol d'activitat imparable, obert al nord esperat, a les illes somniades, cap a un sud recuperat, tot junt amb una manera de parlar anomenada català que ben mirada porta l'empremta de tot aquest pas del món en ella. D'aquest gresol.

És incultura o mala fe veure en Catalunya i en el seu procés d'independència una recerca d'una sola identitat, em dic després d'aquest passeig per la toponímia i l'onomàstica catalanes... Tanco la ràdio.

És incultura o mala fe veure en Catalunya
i en el seu procés d'independència
una recerca
d'una sola identitat