POLÍTICA
BARCELONA - 13 agost 2016 2.00 h

MATTHEW TREE 

ESCRIPTOR

“Madrid no oferirà res fins al dia del judici final, i encara gràcies”

ANNA BALCELLS - BARCELONA
Els periodistes britànics que conec no entenen gens la inèrcia del govern espanyol respecte a Catalunya; no els cap al cap
Quan va decidir no aprovar els pressupostos, la CUP va perdre, en un sol dia, bona part de la simpatia popular que tenia
L'eclosió de traduccions d'obres literàries catalanes també ajuda a explicar a fora que Catalunya és més que un club

Autor de novel·les, contes, articles i assajos, Matthew Tree (Londres, 1958) publica tant en anglès com en català, llengua que va aprendre fa més de trenta anys. Actualment, col·labora a El Punt Avui i al Catalonia Today. També dirigeix el programa setmanal de debat Our finest hour, a El Punt Avui Televisió.

El mes vinent es complirà el primer aniversari del 27-S. Quin balanç en fa?
Tinc la sensació –i és només una sensació, ja que no tinc accés a informació classificada– que entre bastidors s'ha estat fent molta i fins i tot moltíssima feina. Per raons òbvies, la major part d'aquesta feina no es pot explicar als mitjans. Però no dubto pas que s'ha fet i que es continua fent. Llàstima del singlot cupaire pel que fa als pressupostos, que diria que ha estat més el resultat d'un sistema defectuós de votació interna, que tinc entès que ja s'ha arreglat.
Creu que l'actual situació de bloqueig pot derivar en el famós “xoc de trens”?
No deu ser casualitat que l'expressió “xoc de trens” transmeti una imatge de violència física. Si aquest xoc arriba, doncs, serà perquè el govern estatal finalment haurà decidit que s'ha d'enviar policies o policies paramilitars (o sigui, la Guàrdia Civil) per detenir diputats o oficials democràticament elegits, o bé per precintar els edificis de certes institucions catalanes. O totes dues coses alhora. Ara bé, si fan això, es trobaran amb una reacció popular i pacífica que marcarà el començament de la fi de l'Estat espanyol tal com el coneixem.
Com valora el paper que ha tingut la CUP des del 27-S fins ara?
Depèn de quina CUP parlem. La decisió de no aprovar els pressupostos, per exemple, no l'entenien molts membres de la mateixa CUP, i no cal dir votants i simpatitzants seus, molts dels quals van quedar estupefactes. I els votants d'altres opcions independentistes, encara més. En un dia, la CUP va perdre bona part de la simpatia popular de la qual havia gaudit fins aquell moment. Com he dit, crec que això era per un sistema de votació imperfecta que donava més pes als sectors més sectaris de l'organització (com em deia una cupaire banyolina que treballava el dia de la votació a Manresa: “Som molts els que no hi podem anar i els que sí que poden anar-hi sembla que sempre siguin els mateixos”). Amb els canvis que s'han fet d'aleshores ençà -–la implantació del vot telemàtic, sobretot–, és d'esperar que en el futur les votacions internes reflectiran la diversitat política dintre de la CUP d'una manera força més eficaç.
Es va dir que el triomf del ‘Brexit' va influir en el de Rajoy; que la por a la incertesa afavoreix la dreta. Hi està d'acord?
En absolut. La victòria del Brexit –i el mateix plantejament del referèndum sobre el Brexit– tenia a veure amb una sèrie de factors polítics i socials purament britànics (si hem de ser precisos, purament anglesos). No hi havia ni mobilitzacions massives ni tampoc una majoria parlamentària a favor del Brexit (al contrari de les situacions a Catalunya i Escòcia, respectivament, pel que feia a la independència). La decisió de fer un referèndum, la va prendre un sol polític (Cameron) a fi d'arrencar uns quants vots del partit antieuropeu UKIP. Un cop fet això, la premsa conservadora britànica va muntar una campanya moralment més que dubtosa en què s'inflava el suposat problema de la immigració europea fins a uns extrems histèrics. I la histèria va guanyar, tot i que pels pèls.
I ara, com queda la Gran Bretanya?
Ara la Gran Bretanya és un país amb una situació econòmica semblant a la del 2009, amb unes divisions fortíssimes entre ciutats (Londres, entre d'altres, volia romandre a la UE); entre els països britànics (Escòcia va votar en contra del Brexit); i fins i tot entre gent de diverses edats (una majoria dels joves eren pro-UE i una majoria de la gent gran, pro Brexit). El Brexit, doncs, ha estat un desastre, però la ferida és del tot autoinfligida. Això a part, no sé si qualificaria els resultats de Rajoy com a “triomf”.
Parlant del ‘Brexit'; creu que pot tenir alguna influència en el procés català?
Si els escocesos troben la manera de mantenir-se dins la Unió Europea –i la trobaran, sigui a través d'un acord improvisat, sigui com a país independent–, això crearà un precedent legal a nivell europeu que, és clar, afavorirà el reconeixement internacional de Catalunya com a subjecte polític i jurídic. Sense cap mena de dubte. I que el senyor Margallo (o qui sigui aleshores) s'hi foti fulles.
Veu factible que Escòcia convoqui aviat un segon referèndum d'independència?
El govern escocès no el convocarà si no està del tot segur que guanyarà el sí. Però si pensem que el 62% de la població va votar en contra del Brexit, i que una de les principals amenaces amb què Londres va intentar pressionar els escocesos a l'època del primer referèndum va ser, precisament, que si Escòcia fos independent, hauria de sortir de la UE; i si a això hi afegim la situació catastròfica post Brexit que afecta tot l'Estat, Escòcia inclosa, doncs tot apunta que en un segon referèndum els escocesos votarien que sí. Que el govern de Londres permeti un segon referèndum, sabent que el sí guanyaria, és una altra qüestió.
Què cal aprendre del procés escocès?
Ben poca cosa, ja que el procés escocès és el resultat d'un cert grau de cooperació entre el govern escocès i Londres, i l'equivalent d'aquesta cooperació, pel que fa a Madrid, brilla per la seva absència. Recordem que, a Escòcia, quan semblava que el vot a favor del sí guanyaria, Londres va deixar d'intentar espantar els escocesos i els va prometre l'oro i el moro, és a dir, un estatus plenament federal. Això, aquí, no passarà fins al dia del judici final, i encara gràcies! L'única concessió que els de Madrid han fet envers Catalunya fins ara és la d'intentar pronunciar el cognom del president català actual més o menys correctament.
Vostè que té contacte amb molta gent de fora, com veu el procés català?
Durant els primers dos anys del procés, la gent, en general, deia que sabia que a Catalunya hi passava “alguna cosa” o fins i tot que “hi havia merder”. Últimament –i ara estic generalitzant d'una manera prou temerària– sembla que cada cop més se'n coneixen més detalls, de tot el que està passant aquí. Avui en dia, sobretot, la reacció de molta gent –pensin el que pensin dels drets dels catalans– és d'estupefacció total davant la inèrcia del govern espanyol. Els periodistes britànics que conec, per exemple, no ho entenen en absolut. No els cap al cap.
El govern segueix l'estratègia adequada a l'hora d'explicar el projecte independentista i buscar suports a Europa?
El govern té uns recursos limitadíssims, però diria que la feina que està fent el Diplocat, per exemple, no té preu. I val a dir que tot el que fa el Diplocat va complementat per mil i una iniciatives populars provinents d'organitzacions com ara Col·lectiu Emma, Catalans UK, la branca internacional de l'ANC, etcètera, etcètera... Paral·lelament, i sense que hi hagi cap relació directa, al llarg dels últims anys hi hagut una eclosió de traduccions d'obres literàries en llengua catalana a múltiples idiomes –l'anglès inclòs– juntament amb un augment de la presència cultural catalana en general a nivell internacional; tot plegat ajuda a explicar a fora que Catalunya és més que un club.
Els catalans estem prou atents al que passa a fora o estem massa capficats en les nostres coses?
És normal que a Catalunya es parli de Catalunya. Tots els països solen fer prevaler les notícies d'ells mateixos en temps normals; i a Catalunya, a més a més, són temps excepcionals: seria inusual, doncs, si no estiguéssim força capficats en les nostres coses. Ara bé, si he de jutjar per les converses que sento i les opinions que escolto, diria que els catalans estan tant al dia pel que fa, posem per cas, a les eleccions nord-americanes o a la guerra a Síria i l'Iraq que la gent de qualsevol altre país. També diria que saben més de certes situacions a l'estranger (la dels escocesos o la dels kurds, entre d'altres) que la majoria d'europeus. També, com gairebé tots els estrangers, obvien notícies importants que els mitjans arreu del món solen obviar força: el Iemen, Sudan del Sud, Eritrea...