OPINIÓ
PERIODISTA - 13 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Zelotes

JAUME NOLLA - PERIODISTA
“Tenim un excés de Gandhi o Man­dela, i ens falta, com el pa que men­gem, un Ben-Gurion, un Moshe Dayan, un Yitz­hak Rabin...

Ens han tit­llat de somi­a­trui­tes, il·lusos, utòpics, llunàtics, page­sots, colla de xim­ples que vivim en un món de fan­ta­sia... escar­nis que venien tant d’espa­nyols que sem­pre han menys­preat tot el que fa referència al nos­tre país, de la llen­gua a la ban­dera, com de diver­sos sec­tors naci­o­na­lis­tes cata­lans que prac­ti­ca­ven la política de peix al cove. A mesura que el desig d’inde­pendència a Cata­lu­nya anava soci­al­ment en aug­ment, els pen­ja­ments van créixer també en mala intenció: exal­tats, fanàtics i, fins i tot, ter­ro­ris­tes. I quan ja s’ha vist clar que això de la inde­pendència no era pas una flor que feia estiu, els dis­ba­rats ja han sor­tit de mare: nazis, supre­ma­cis­tes... i des d’un sec­tor pre­sump­ta­ment sobi­ra­nista, ens han pen­jat una llufa que vol ser tan deni­grant com les d’antany: hiper­ven­ti­lats. D’aquest sec­tor ens ha arri­bat el dar­rer cop de tra­lla ver­bal. Dar­re­ra­ment, es veu que també som puris­tes i zelo­tes.

Tots aquests que hem rebut aques­tes mos­tres d’“amor incon­di­ci­o­nal” som els que hom podria eti­que­tar com patri­o­tes hones­tos no ads­crits a cap par­tit polític, però que cer­quem la total lli­ber­tat de Cata­lu­nya, peti qui peti. Pot­ser aquest és el nos­tre mal. Pot­ser això ens fa ser espe­ci­al­ment peri­llo­sos. Quan aquell qui es creu pas­tor té ove­lles del ramat que no pot cri­dar a l’ordre o amenaçar-les amb lle­var-los la men­ja­dora, és evi­dent que cal fora­gi­tar-los de la vida pública amb tota mena d’acu­sa­ci­ons.

Dels zelo­tes se’n parla als evan­ge­lis escas­sa­ment. Mateu, Lluc i Marc i algun apunt dels Fets dels Apòstols esmen­ten un dels dei­xe­bles, Simó, com a un pos­si­ble zelota. Tit­llar-nos de zelo­tes com a sinònim de gent intran­si­gent i de radi­ca­lisme esve­rat és un afront fet amb mala jeia. I aquesta mala fama neix arran de la veu (l’única) d’un dels pri­mers his­to­ri­a­dors del poble jueu, que, alhora, fou clara­ment un traïdor.

Flavi Josep (nat com a Ios­sef ben Mat­ti­ti­ahu, “Josep, fill de Maties”) escri­via per als romans que havien des­truït llur país. Parla en ter­cera per­sona, la qual cosa ja diu molt del tarannà de l’indi­vidu. I tot i que en algu­nes obres es vol fer per­do­nar, en rea­li­tat fou un col·labo­ra­dor actiu i guia de l’exèrcit exter­mi­na­dor que des­truí el Tem­ple de Jeru­sa­lem i, de retruc, tot el seu poble sen­cer. Flavi Josep parla dels zelo­tes extre­mis­tes (avui en dirien ter­ro­ris­tes) expli­cant que feien guerra de guer­ri­lles con­tra Roma i que, quan calia, feien pas­sar a millor vida els col·labo­ra­ci­o­nis­tes com ell.

Però aquest boti­fler del segle I de la nos­tra era no explica com de tips esta­ven la majo­ria del poble de Judea con­tra els inva­sors romans i els pro­cu­ra­dors que actu­a­ven com a caps mafi­o­sos en coha­bi­tació amb sadu­ceus i la família reial hero­di­ana. No explica tam­poc com les quei­xes dels jueus con­tra els abu­sos topa­ven amb la indi­ferència i el menys­preu de les auto­ri­tats (tant romana com jueva). I un cop els zelo­tes han acon­se­guit el con­trol de Jeru­sa­lem, Flavi Josep afirma dir-los: “Can­vieu de parer ans no passi alguna cosa irre­pa­ra­ble... Encara hi sou a temps d’accep­tar l’omni­potència de Roma!” Només cal que can­vieu Roma per Madrid, i sen­ti­reu la veu d’algun polític al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Sí, els zelo­tes van per­dre. I va venir la diàspora. Però es van man­te­nir ferms en el seu ideal i, avui dia, després de mil i una desgràcies, tot el poble jueu ha pogut tor­nar a la terra que els per­tany.

Una con­si­de­ració final: si volem eixam­plar bases, no fora bo comp­tar amb els que sim­ple­ment som patri­o­tes? No fora bo comp­tar amb cer­tes elits tot fent-los obser­var els avan­tat­ges que per a ells també hi hau­ria si fóssim un país inde­pen­dent? Per què sem­pre la base s’ha d’ampliar cap a unes cer­tes esquer­res, les quals, s’ha demos­trat històrica­ment, a l’hora de la veri­tat no els ha interes­sat mai la inde­pendència de Cata­lu­nya?

La mani­pu­lació i el vic­ti­misme són les armes d’aquells que no tenen cap més eina per llui­tar, ni tan sols la intel·ligència. La pega d’aquest país: tenim un excés de Gandhi o Man­dela, i ens falta, com el pa que men­gem, un Ben-Gurion, un Moshe Dayan, un Yitz­hak Rabin... o, si voleu, un Orde Win­gate. Pot­ser aquesta és una altra pega que tenim els patri­o­tes cata­lans hones­tos i sense ads­cripció política. Majo­ritària­ment, som sio­nis­tes. Per nosal­tres, l’estat d’Israel és un exem­ple a seguir, com ho fou Irlanda per als nos­tres avant­pas­sats naci­o­na­lis­tes a prin­ci­pis del segle XX. Ara com ara, a Cata­lu­nya, amb­dues referències estan mal vis­tes. Fins i tot n’hi ha que fan ser­vir el mot sio­nista com un insult, però ja sabem com d’ago­sa­rada és la ignorància. Ja no ens ve d’aquí. Tan­ma­teix, no per­dem l’espe­rança.