OPINIÓ
13 novembre 2018 2.00 h

FULL DE RUTA

Fets inventats, càstig real

MIQUEL RIERA
Inte­rior i la Guàrdia Civil s’inven­ten les acu­sa­ci­ons i els jut­ges, com xaiets, al dar­rere. Qui pagarà el dany moral infli­git a la Tamara i l’Adrià?

Viat­gem set mesos enrere. Mati­nada del 10 d’abril. Vila­de­cans i Esplu­gues de Llo­bre­gat. Dese­nes de guàrdies civils amb pas­sa­mun­ta­nyes i amb armes llar­gues irrom­pen als domi­ci­lis de Tamara Car­rasco i Adrià Car­rasco, dos mem­bres dels CDR de les dues pobla­ci­ons del Baix Llo­bre­gat. L’Adrià acon­se­gueix esca­par-se pel dar­rere de casa seva –una badada abso­lu­ta­ment ver­go­nyosa per a qual­se­vol cos poli­cial, però ja se sap que a la Guàrdia Civil sem­bla que els seus li per­do­nin tot, fins i tot que no trobés cap urna l’1-O!–, men­tre que Tamara és detin­guda.

Les acu­sa­ci­ons sobre els dos joves són ter­ri­bles: ter­ro­risme, rebel·lió i sedició. Les pro­ves apor­ta­des per la Guàrdia Civil –en el cas de la Tamara, una careta d’en Jordi Cui­xart, un xiu­let, un lli­bre sobre la CGT i un àudio de What­sApp cri­dant a la mobi­lit­zació ciu­ta­dana– són del tot ridícules, en la línia dels escrits de ciència-ficció apor­tat pel cos per cri­mi­na­lit­zar el procés. En la recerca de pro­ves con­tra l’Adrià, i així ho denun­cia la seva mare, més ridícul poli­cial si fos pos­si­ble: fan pas­sar per met­xes unes cor­des. Res de con­sis­tent, per tant. Foc d’ence­nalls, com ja es va veure el pri­mer dia a l’Audi­en­cia Naci­o­nal –que va deses­ti­mar els delic­tes més greus– i s’ha com­pro­vat de nou ara, quan, incom­pren­si­ble­ment sis mesos després, ha aca­bat envi­ant el cas als jut­jats cata­lans. I a quin? Als dega­nats pro­vin­ci­als. És a dir, a cap en con­cret, perquè l’acu­sació no s’aguanta.

Era, i és, una ope­ració política, poli­cial i judi­cial, amb minis­tres, dele­gats del govern, poli­cies i jut­ges impli­cats, que hau­rien d’aca­bar pagant d’alguna manera tot el dany moral que han infli­git a la Tamara i l’Adrià i als seus. La pri­mera, per cert, con­fi­nada encara a Vila­de­cans, i de baixa labo­ral. El segon, a l’exili. Lluny de casa, de la família i dels amics. Cas­ti­gats tots dos per un estat que no dubta a uti­lit­zar tots els seus recur­sos –tin­guem-ho ben pre­sent– per escla­far la lli­ber­tat. O teniu cap dubte que la Tamara i l’Adrià només són els pri­mers d’una llarga llista?