Desinterès general


 13/12/2015 00:19 | Actualizado a 13/12/2015 00:4

Municipals al maig, autonòmiques al setembre, generals diumenge que ve, noves autonòmiques al març (si la CUP així ho considera oportú)... Vivim en un frenesí electoral. Els quaranta anys de franquisme, sense més consultes que uns referèndums de pa sucat amb oli, van deixar pas al que denominem normalització democràtica, amb el seu ritme quadriennal de comicis. Però en els últims mesos les eleccions s’han amuntegat i, amb elles, el seu repertori de rostres més o menys familiars i la seva tirallonga de lemes previsibles i inexactes. Verbigràcia: a les banderoles penjades dels fanals barcelonins, Mariano Rajoy es proclama com l’encarnació del seny, i Pedro Sánchez com la solució. Amb això ja està tot dit.

Com que vivim en constant campanya electoral, potser és oportú recordar una aspiració essencial, però sovint postergada, dels règims democràtics: l’interès general. És a dir, el bé comú de la societat, de tots i cadascun dels seus membres. La Constitució espanyola és, en aquest sentit, inequívoca. Al seu article 103 llegim que “l’objectiu de l’ administració pública és servir amb objectivitat els interessos generals”. I, per tant, l’objectiu principal dels polítics, que ara estan ocupats desqualificant-se els uns als altres en debats i mítings, no hauria de ser sinó obrar, una vegada ocupada l’ Administració, per l’interès general. Sempre i a tota hora.

És això el que passa habitualment? Contestaré a aquesta pregunta amb d’altres dos. Treballa Artur Mas per l’interès general català en prioritzar l’aventura independentista, quan més de la meitat dels catalans no la secunden? Treballa el Partit Popular per l’interès general dels espanyols quan, posem per cas, minimitza la importància de la corrupció que ha anat gangrenant el seu cos?

Si la resposta a les anteriors qüestions fos no, es podria fer una tercera pregunta: en què treballen llavors els nostres estimats líders? Ells replicaran sense parpellejar que a favor de l’interès general. Però es fa difícil veure-ho. Miro a Artur Mas, president amb vocació de Moisès, i sospito que el seu interès general passa per continuar cavalcant l’ onada independentista i, d’aquesta manera, ajornar la seva particular i inexorable patacada final. Miro a Oriol Junqueras i li sento dir que treballa per l’interès general dels catalans, però jo sospito que el que més li interessa és presenciar aquesta patacada de Mas. Miro a Carme Chacón i veig una ambició personal en estat pur i en carn viva, disfressada d’interès general. Ni tan sols la benintencionada alcaldessa Ada Colau i els seus xicots i xicotes no defensen l’interès general quan es concentren en les necessitats d’una part de la població i consideren les de la resta sumptuàries. I no parlem, passant del sector públic al privat, d’aquests capitans d’empresa que, després de proclamar la seva fe nacional, han traslladat la seu fiscal a Madrid.

${imageCaption}(Jordi Barba)

Napoleó, que manava molt (i no enganyava ningú), deia que cal governar d’acord amb el bé general, però no amb la voluntat general. Així va convertir Europa en un inabastable camp de batalla. Napoleó, no ho oblidem, va morir fa gairebé dos segles. I ara, encara que ho oblidem sovint, hi ha un projecte comunitari per defensar els millors valors europeus, al qual tots hauríem de contribuir. Hi ha, a més, cert consens social sobre el que és el bé comú. No és barallar-se amb germans o veïns, ni crear noves fronteres, o tancar-les. El bé comú es verifica als països avançats quan aquests funcionen bé, protegeixen els drets i les llibertats i atenen les necessitats educatives i sanitàries dels seus ciutadans. Ni més ni menys que això.

Tot i això, els fets ens indiquen que l’esmentat interès general no sempre és el que defensen els nostres governants. Durant la campanya electoral, sí. Però, una vegada assolit el poder, l’embolic els atrapa i tot es relativitza. L’última vegada que en aquest país es va parlar sense embuts de l’interès general a mitja legislatura va ser l’any 1997, quan es va aprovar l’anomenada llei del Futbol. Del Consell de Ministres al BOE, passant pels bars de barri, tots van coincidir llavors que certs partits de futbol eren “d’interès general” i exigien determinades condicions de retransmissió.

Allò va ser una excepció. El que és usual és que a l’interès públic o general s’oposin els interessos creats dels qui actuen interessadament i guiats pel propi interès. Dit això, potser convé advertir els nostres timoners que el seu interès, si no és general, generarà el nostre desinterès. Atents, doncs: més interès general, menys interessos particulars i, si incorren, també ells, en el desinterès, que sigui almenys en el que comporta despreniment i inclinació a compartir.

En fi, disculpin el to cursi d’aquest cant a l’interès i el desinterès general. L’atri­bueixo al fet que estem en vigílies de ­Nadal, que és un dia molt adient per a la bondat i l’esperança. Una altra cosa seria si ho publiqués el 27 de desembre, vigília dels Sants Innocents, que és quan espero tornar a aquesta pàgina.