El deute de les autonomies,
fora de campanya


 13/12/2015 01:03 | Actualizado a 13/12/2015 03:0

La campanya electoral, com és lògic, s’ha concentrat en el debat polític i, sobretot, en les relacions entre Catalunya i Espanya. Els líders dels partits només s’han escapat d’aquest enquadrament, en especial el president del PP, Mariano Rajoy, amb algunes propostes d’índole fiscal, que sempre fan el fet en campanya encara que després s’oblidin a la primera reunió del Consell de Ministres del Govern central sortit del nou Parlament. A la tradició més recent ens remetem. Es tracta, la majoria de les vegades, de maniobres de propaganda electoral que tenen més contingut d’eslògan que de propostes concretes i d’abast.

Però com amb la resta de la vida, alguns elements clau per al benestar dels ciutadans continuen divulgant-se cada dia. Aquest mateix divendres, el Banc d’Espanya ha donat a conèixer el volum de deute de l’ Estat central i de les comunitats autònomes fins al tercer trimestre d’aquest any. Les dades, com sempre, admeten moltes lectures en funció del criteri que es triï per agrupar-los i analitzar-los.

Sense complicar gaire les coses, i d’una forma molt general, es pot, per exemple calcular quant deute total, és a dir, la part proporcional de l’ Estat i la pròpia, acumula cada comunitat autònoma. És una manera simple de saber quin és el farcell que arrossega cada una incloent la càrrega del deute del conjunt de l’economia espanyola i la que cada comunitat ha creat pel seu compte. Després es pot estimar el que la xifra representa sobre la seva capacitat econòmica, el seu Producte Interior Brut (PIB), la riquesa que produeix en un any. I encara que aquesta xifra tampoc no seria gaire científica, al debat Catalunya/ Espanya s’ha utilitzat amb certa freqüència per fer més intel·ligibles les diferents propostes.

Òbviament, no hi ha sorpreses. En aquest rànquing informal, les comunitats més endeutades directament serien les que acabarien acumulant un farcell major. Així, entre les grans i amb xifres aproximades, València, amb un 116% del seu PIB, ocuparia el primer lloc, seguida de Catalunya, amb un 110%. Balears seria la tercera, amb el 106%. Una miqueta més a baix, amb el 104%, la regió de Múrcia. Es tracta de comunitats econòmicament rellevants, grans exportadores, i que en conjunt representen més d’un terç de l’activitat econòmica espanyola. I en la majoria dels casos amb nivells de PIB per càpita propers o superiors a la mitjana europea.

A l’altre costat, Madrid, amb tan sol el 89% sobre el PIB, seria la comunitat que menys deute hauria d’assumir. Pràcticament amb el mateix percentatge trobaríem el singular País Basc. Però per sota del 100% se situarien també algunes de les comunitats considerades menys riques, com Andalusia (97%) o Extremadura, en aquest cas al voltant del 94%.

El Consell de Política Fiscal és on les autonomies tracten amb Hisenda el problema del deuteEl Consell de Política Fiscal és on les autonomies tracten amb Hisenda el problema del deute (Dani Duch)

Curiosament, aquestes disparitats, que reflecteixen factors econòmics i polítics complexos, que en gran part es resumeixen en el sistema de finançament de les comunitats autònomes, no ha estat objecte de discussió en aquesta campanya.

En el cas català, que té un deute directe de 68.000 milions d’euros, un 33,6% del seu PIB, la xifra absoluta més alta, no s’han escoltat gairebé propostes. Fins i tot davant l’advertència de l’ Autoritat Independent de responsabilitat Fiscal ( Airef), que ha posat en dubte la sostenibilitat financera de la Generalitat i ha donat per descomptat que els catalans hauran de suportar la dura càrrega de l’excés de deute durant diversos lustres.

Per uns, els independentistes en les seves diferents variants, des d’ Artur Mas ( Democràcia i Llibertat) a Oriol Junqueras (ERC) o la CUP, el futur estat solucionarà l’assumpte. Per altres, especialment el PP de Mariano Rajoy, només es tracta de parlar de l’assumpte per deixar clar que els catalans deuen una gran quantitat als espanyols (a través del Fons de Liquiditat Autonòmica –FLA– creat pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro). Pràcticament 40.000 milions.

Si calgués atenir-se a tot el que s’ha dit durant aquesta intensa campanya electoral, és a dir, a l’absència de propostes o fins i tot de referències a l’assumpte, sembla que alguns donen per fet que no és necessari arreglar res ni avançar solucions. És raonable pensar que catalans o valencians s’hauran de resignar a afrontar aquest monstruós deute fins a deixar-lo en herència a les noves generacions?

En realitat sembla que hi ha cert consens en el fet que el sistema de finançament autonòmic vençut ja fa dos anys és insostenible, però això és com reconèixer que després del dia ve la nit. Ni Pedro Sánchez, el líder del PSOE; ni Albert Rivera, de Ciutadans, han dit com pensen treure del pou valencians o catalans, per citar els més mal parats del rànquing casolà abans hem esmentat.

Ja se sap que, quan es busquen vots, tenir un pla massa concret i explícit pot ser una font de problemes en forma de pèrdua de simpatitzants i aliats. Però si en unes eleccions per elegir Govern espanyol no es parla amb claredat d’aquests assumptes tan essencials per al funcionament social, quin és el moment per conèixer les idees dels qui reclamen la confiança dels ciutadans?