OPINIÓ
16 desembre 2018 2.00 h

VUITS I NOUS

La “provocació”

MANUEL CUYÀS
“Por­tar els minis­tres a Bar­ce­lona demos­tra, també, que no ente­nen res

Entra en els paràmetres de “pro­vo­cació” el famós Con­sell de Minis­tres que diven­dres que ve el pre­si­dent soci­a­lista espa­nyol, Pedro Sánchez, ha citat a Bar­ce­lona? Alguns mem­bres del govern català ho han afir­mat. El pre­si­dent Puig­de­mont ho ha rei­te­rat des de l’exili. Hi ha la data: 21 de desem­bre, pri­mer ani­ver­sari de les elec­ci­ons forçades per l’apli­cació de l’arti­cle 155, que el PSOE va defen­sar a peu i a cavall. Hi ha –ho han dit alguns por­ta­veus d’aquest par­tit– la volun­tat de demos­trar que el govern d’Espa­nya és, com el nom indica, d’Espa­nya i, en con­seqüència, es pot reu­nir on vul­gui de la seva geo­gra­fia, en direm “geo­gra­fia”. No s’aple­guen, posem per cas, a Gua­da­la­jara. Ni tan sols a Sevi­lla, on el PSOE ha rebut una gran ferida elec­to­ral. Per a la pri­mera excursió minis­te­rial els ha abe­llit Bar­ce­lona, mira.

Jo, que no soc tan mal­pen­sat. hi vaig veure d’entrada una mani­o­bra elec­to­ra­lista. Al con­trari del PP, que en pot pres­cin­dir, el PSOE neces­sita els vots dels cata­lans per fer bon paper en un escru­tini. Pedro Sánchez anun­ciarà des de Bar­ce­lona que apuja el salari mínim. S’espe­ren altres mesu­res, refe­rents a Roda­lies, etcètera. A Sánchez, no l’espanta ara el PP, que a Cata­lu­nya ha bai­xat a la situ­ació d’irre­lle­vant, sinó Ciu­ta­dans, que pot ser un aliat del mateix PP a Madrid. Sovint obli­dem, o ho volem obli­dar perquè ens inco­moda, que Ciu­ta­dans és la pri­mera força a Cata­lu­nya en vots.

El Con­sell de Minis­tres bar­ce­loní també demos­tra que seguei­xen sense enten­dre res. Es va veure en l’últim ple del Congrés. Per a uns, el “pro­blema catalán” se solu­ci­ona per la força i la dis­so­lució de l’auto­no­mia. Per a uns altres, amb l’amenaça com­bi­nada amb un con­sell de minis­tres a Bar­ce­lona. Franco ja ho feia, i, en això, no hi vegin cap equi­pa­ració amb l’antic règim. És la cons­ta­tació d’una inèrcia històrica: per satis­fer els cata­lans, per rebai­xar la tensió, es des­pla­cen els minis­tres a Bar­ce­lona un dia.

També “pro­vo­cació”? Hi havia hagut el “tea­tre de pro­vo­cació”, d’épater les bour­ge­ois. Assis­tien a les seves repre­sen­ta­ci­ons els que el cele­bra­ven. Els “pro­vo­cats”, els bour­ge­ois, o es que­da­ven a casa o hi feien pell morta. Calixto Bieito va començar espa­ter­rant el públic del Liceu i ara aquest públic no accepta cap mun­tatge de Tosca si no és de Calixto Bieito o d’un dels seus epígons. Diven­dres hi haurà molt de tea­tre a Bar­ce­lona. Pro­vo­ca­dor o opor­tu­nista, com que és dolent, d’alguna manera s’haurà de mani­fes­tar dis­con­for­mi­tat. Ara: sense les extra­li­mi­ta­ci­ons que s’anun­cien. No n’hi ha per a tant. Més aviat fa riure. Hem dit i demos­trat que som gent de pau i d’aquí ve l’acu­mu­lació de for­ces pròpies i el pres­tigi i sim­pa­tia externs. El tea­tre de car­rer ha de ser per a tots els públics, també l’inter­na­ci­o­nal.