OPINIÓ
PERIODISTA I PROFESSOR EMÈRIT DE LA UPF - 13 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

La festa de la democràcia

JOSEP GIFREU - PERIODISTA I PROFESSOR EMÈRIT DE LA UPF
“Ara, les elec­ci­ons, més que una festa, sem­blen una gran sub­hasta orga­nit­zada entre lob­bies i mer­ca­ders sense escrúpols

Aca­bem d’assis­tir a unes set­ma­nes espe­ci­al­ment (in)ten­ses. La política inte­rior i l’exte­rior ens han brin­dat nous i inqui­e­tants inter­ro­gants sobre la sos­te­ni­bi­li­tat de la democràcia libe­ral i sobre la sepa­ració dels tres poders inven­tada per Mon­tes­quieu a mit­jan segle XVIII. Estem al XXI: quina democràcia ens cal? L’ano­me­nada democràcia for­mal, la que pretén resol­dre els enor­mes con­flic­tes del món actual a través d’elec­ci­ons i cam­pa­nyes de pro­pa­ganda, fa aigües per totes ban­des. Els tres poders canònics es demos­tren sovint ino­pe­rants o incapaços d’afron­tar les revo­lu­ci­ons en marxa. I els altres –el quart (els grans mit­jans) i el cinquè (els amos del capi­tal)– mai no pas­sen per les urnes.

Recor­dem, per exem­ple, la cele­bració de “la festa cons­ti­tu­ci­o­nal” del dia 6 al Congrés dels Dipu­tats. O la “modesta” cele­bració a la dele­gació del govern a Cata­lu­nya, davant d’una pla­tea d’uni­for­mes mili­tars i poli­ci­als. El dis­curs del rei apel·lava al “pue­blo espa­nyol” com a font de legi­ti­mi­tat. Silen­ci­ant, però, tot con­flicte i les absències cla­mo­ro­ses. Silen­ci­ant que, d’entre els seus súbdits més il·lus­tres, qua­tre esta­ven en vaga de fam a la presó de Lle­do­ners, uns quants més seguien en presó pre­ven­tiva i encara uns altres havien de con­ti­nuar a l’exili. Silen­ci­ant també que més de dos mili­ons dels seus súbdits s’havien pro­nun­ciat rei­te­ra­da­ment a favor d’una república cata­lana. I sabent que pro­ba­ble­ment una gran part dels súbdits de tot el regne accep­ta­rien tant un referèndum a Cata­lu­nya com un referèndum gene­ral sobre la monar­quia.

El dis­curs del rei del dia 6, com el del 3 d’octu­bre del 2017, aplau­dits per totes les for­ces de l’ordre, era la negació de reco­nei­xe­ment a les noves for­mes i for­ces d’una democràcia emer­gent. La que recla­men des de baix els movi­ments soci­als, les llui­tes femi­nis­tes, les de la revo­lució popu­lar cata­lana, els armi­lles gro­gues a França o el clam des­es­pe­rat de les migra­ci­ons. Els poders esta­blerts no volen reconèixer la pròpia inca­pa­ci­tat de donar res­posta als pro­ble­mes reals de la gent: la pre­ca­ri­e­tat labo­ral, l’atur sistèmic, la manca de pers­pec­ti­ves per als joves, la depau­pe­ració pro­gres­siva de les clas­ses mit­ja­nes, la pressió fis­cal, la repressió dels drets, etc. I la gent, aquest “poble inde­fi­nit”, s’orga­nitza i surt per recla­mar atenció i per par­ti­ci­par acti­va­ment en la presa de deci­si­ons sobre les seves vides.

Blum­ler, expert britànic en comu­ni­cació política, escri­via que la democràcia és l’únic règim la legi­ti­mació del qual depèn de la comu­ni­cació. Doncs bé, la gent, aquest nou sub­jecte invo­cat ja per alguns diri­gents o líders polítics, dis­posa d’unes eines efi­ca­ces de comu­ni­cació i d’inter­co­mu­ni­cació, com són les xar­xes soci­als i els dis­po­si­tius mòbils intel·ligents. Unes eines fabu­lo­ses sobre­tot per a l’auto­or­ga­nit­zació i la mobi­lit­zació. El movi­ment dels armi­lles gro­gues, per exem­ple, n’ha estat la dar­rera prova: no hi ha hagut líders ni par­tits con­vo­cants, tot­hom s’ha mogut i orga­nit­zat en xarxa con­tra els nous impos­tos. Dis­sabte es van mobi­lit­zar uns 130.000 mani­fes­tants. Res­posta de Macron: mobi­lit­zar 90.000 poli­cies, gai­rebé un per cada mani­fes­tant. La vella democràcia actua així.

A Cata­lu­nya, les deman­des d’una nova democràcia con­ti­nuen apor­tant ele­ments d’interès. La per­ma­nent tensió entre els tres grans pols acti­va­dors del con­flicte amb l’Estat –els pre­sos polítics, qua­tre dels quals en vaga de fam; els exi­li­ats a Europa, que aca­ben d’ins­ti­tuir el Con­sell per la República, i la mobi­lit­zació contínua de l’inde­pen­den­tisme a Cata­lu­nya (ANC, OC, CDR)– genera for­mes de deli­be­ració i de par­ti­ci­pació pròximes a la democràcia directa. El Con­sell per la República a Brus­sel·les repre­senta, ni que sigui en l’àmbit simbòlic, una esmena a la tota­li­tat de la democràcia repre­sen­ta­tiva. Puig­de­mont ho va expli­ci­tar: “Es tracta de pas­sar a gover­nar per la gent a gover­nar amb la gent.” Com es fa? Gran qüestió... En tot cas, el model de Con­sell ideat pels líders cata­lans ni se supe­dita a la lega­li­tat espa­nyola ni es limita a la Cata­lu­nya estricta, però no renun­cia a pre­pa­rar ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves.

Després de la Tran­sició, les pri­me­res elec­ci­ons eren cele­bra­des com “la festa de la democràcia”. Ara, les elec­ci­ons, més que una festa, sem­blen una gran sub­hasta orga­nit­zada entre lob­bies i mer­ca­ders sense escrúpols. Elec­ci­ons, sí; referèndums, no, diuen. Però, la democràcia del XXI o incor­pora moda­li­tats de democràcia directa o els cap­da­van­ters del “nou ordre”, arri­bats de tot Europa via Anda­lu­sia, ja es cui­da­ran de covar l’ou de la serp.