OPINIÓ
SOCIÒLEG - 13 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

La derrota de l’empatia

JOSÉ RODRÍGUEZ - SOCIÒLEG

Puc enten­dre que cada per­sona man­tin­gui una posició política fins i tot quan les evidències són acla­pa­ra­do­res en con­tra d’ella. Som humans i tenim biai­xos cog­ni­tius, selec­ci­o­nem la infor­mació que reforça el que cre­iem, obviem la infor­mació que ens és incòmoda i qüesti­ona les nos­tres cre­en­ces. A més, fets irra­ci­o­nals com la iden­ti­tat, la tra­jectòria vital per­so­nal o els trets de per­so­na­li­tat mar­quen molt més del que cre­iem les nos­tres cre­en­ces polítiques.

El que em costa d’enten­dre és la manca d’empa­tia. Tot i haver inven­tat les pit­jors atro­ci­tats, com la guerra o el geno­cidi, els éssers humans som ani­mals molt com­pas­sius, dels que més. Som capaços de veri­ta­bles ges­tos d’altru­isme i som alta­ment pro­so­ci­als. Tenim un meca­nisme natu­ral que es diu empa­tia i que ens per­met con­nec­tar amb les emo­ci­ons de les altres per­so­nes, posar-nos a la seva pell i com­moure’ns amb el que sen­ten. Per això em sorprèn molt que una part impor­tant de polítics antiin­de­pen­den­tis­tes i un sec­tor molt sorollós de ciu­ta­dans de l’Estat espa­nyol mos­trin una manca enorme d’empa­tia. Puc enten­dre que per­so­nes amb iden­ti­tat espa­nyola vegin l’inde­pen­den­tisme com una amenaça a la seva tran­quil·litat emo­ci­o­nal, ja que es qüesti­ona la nació a la qual ells per­ta­nyen. El naci­o­na­lisme espa­nyol és nega­dor de la resta d’iden­ti­tats naci­o­nals, però entenc que qui se sent espa­nyol pugui patir per l’amenaça que sig­ni­fica poder frag­men­tar el que ells veuen que és el seu país.

Els crits de “A por ellos”, les pulles i bro­mes sobre els pre­sos polítics, el desig que els inde­pen­den­tis­tes aca­bin a la presó, la reacció hos­til a uns llaços grocs que només repre­sen­ten la soli­da­ri­tat amb gent a la presó i exi­li­ada. Tot això m’acla­para, em supera. I ara encara més. Hi ha 4 bons homes que estan fent una vaga de fam i la reacció d’una part de la soci­e­tat espa­nyola no és de reflexió sinó fer bro­mes. Una reacció empàtica seria plan­te­jar-se si real­ment algú que arrisca la vida per una causa amb un gest tan digne com una vaga de fam pot­ser cal que l’escol­tem. En canvi hi ha arti­cles fas­ti­go­sos a la premsa de l’Estat, edi­to­ri­als indig­nes i ges­tos de polítics que demos­tren la seva bai­xesa humana.

El gran pro­blema de tot això és que alguns polítics i ciu­ta­dans espa­nyols ja han per­dut fa temps cap capa­ci­tat de sen­tir empa­tia cap als cata­lans. La cata­la­nofòbia de baixa inten­si­tat que sem­pre ha exis­tit (els estu­dis sociològics dels anys 90 ho demos­tra­ven), ara ha pujat a una cata­la­nofòbia clara, en plena superfície. La cam­pa­nya anda­lusa és un exem­ple de com Cata­lu­nya i atiar la cata­la­nofòbia ha sigut un dels ele­ments que han uti­lit­zat PP, Ciu­ta­dans, PSOE i Vox per acon­se­guir vots. Només desitjo que en el bàndol inde­pen­den­tista mai per­dem l’empa­tia, la capa­ci­tat d’enten­dre i com­moure’ns amb l’altre, encara que sigui un rival polític. Perquè ja no es tracta de ser millors o pit­jors, sinó sim­ple­ment ser humans i per­so­nes.