Quan semblava que la política catalana i espanyola anaven cap un nou cicle electoral, un moviment inesperat de la política catalana ha tornat a donar vida a la partida d'escacs que juguen el sobiranisme i l'Estat. La irritació que aquest gir argumental ha provocat en el sistema polític i mediàtic espanyol ha estat directament proporcional a la sorpresa provocada per allò que, encertadament, Íñigo Errejón ha anomenat «flexibilitat de la política catalana». Aquesta contrarietat indissimulada explica els primers errors infantils del cap de l'Estat o del Govern central: no rebre la presidenta del Parlament, eludir formes de cortesia institucional o amenaçar ridículament amb impugnar la presa de possessió del nou president de la Generalitat. L'error del Rei és, fins a cert punt, comprensible. En primer lloc, l'enrariment de l'atmosfera política a Madrid tampoc li deixa gaire marge de maniobra. I, en segon lloc, la fatal coincidència amb el judici del cas Nóos no afavoreix la seva posició. El cas del Govern i de la resta de poders de l'Estat ja és menys comprensible. Semblen molt més decidits a argumentar el fet que hisenda ja no som tots que a fer plantejaments polítics davant les reivindicacions catalanes. Fins ara, tota l'estratègia de l'Estat s'havia fonamentat en la confiança que es produís el trencament intern de Catalunya augurat per Aznar o en la previsió d'autococció del sobiranisme augurada per Rajoy. El balanç és el que és i comencen acumular-se evidències que indiquen que la partida no la guanyarà qui més encerts acumuli, sinó qui menys errors cometi. En qualsevol cas, acabem d'assistir a l'enèsima baixada del suflé frustrada. Com deia Pierre Corneille, traduint Juan Ruiz de Alarcón: «Les gens que vous tuez se portent assez bien». |
|
|
