DUES MIRADES 
«Jo no en sóc, de mariner», va dir Carles Puigdemont en la presa de possessió. I, al mateix temps que feia servir un fragment d'un poema del turc Nazim Hikmet per parlar de navegació i reconèixer l'especial habilitat de Mas per construir metàfores en general i, en particular, metàfores marineres, proclamava la fi tant de les metàfores marineres, en particular, com, en general, de les metàfores. Puigdemont, doncs, ni té vaixell ni confia excessivament en les comparacions ni en els manuals de la retòrica clàssica. Com a periodista que és -i ho és, certament, en la seva concepció del món- es refia més de les coses concretes i tangibles i no tant dels focs artificials del llenguatge. Amb això no vull dir que, de tant en tant, no vagi a parar a la trampa de l'exuberància. Si pot, però, serà breu i precís. Digue'm qui cites i et diré com ets. En les primeres citacions del seu mandat, Puigdemont no ha abusat de poetes ni de pensadors, sinó que ha recorregut a periodistes, que ho eren per vocació ciutadana, per compromís literari o per fidelitat al rigor professional. Rahola (¡en Carles, vull dir!), Pairolí i Gaziel, cadascú per una causa diferent, cadascú des de la seva particular perspectiva, ens informen de com és el nou president. Hem de confiar que el virus metafòric, mutant i letal, no l'ataqui. O que, si més no, tingui a mà els anticossos literals per fer-hi front. Ho veuen: les metàfores són una plaga |
|
|