Secessió o rectificació

14/01/2017 00:28o

S’atansen, indefugibles, hores decisives. El full de ruta de l’independentisme català avança cap a un desenllaç imprevisible. Accions i declaracions dels màxims dirigents del Govern confirmen que el referèndum és la peça clau del període. Fins i tot l’alcaldessa Colau i el seu món se suma, sense reserves, a aquesta orientació.

En paraules textuals del president Puigdemont, el referèndum – sí o sí– ha d’ésser legal i acordat. Cal desfer aquest equívoc. Serà legal si és acordat, i es farà si és legal.

Es poden assajar variants diverses, però ni el president Puigdemont ni el vicepre­sident Junqueras volen repetir un 9-N. Primer, perquè consideren que aquesta via està esgotada i segon perquè saben que la seva materialització implicaria una resposta del Govern espanyol, a hores d’ara, inassolible. Però, sobretot perquè intueixen que la resposta popular a una nova convocatòria com la del 9-N seria menys entusiasta que la de llavors, quan el que de debò els sobiranistes necessiten ara és ­escalf i ànims. Un retrocés cridaner en aquestes expectatives lesionaria greument els seus interessos.

Considerant amb cura l’actual situació, és difícil que el promès referèndum es concreti. No ja amb les garanties desitjades, sinó senzillament que es dugui a terme. No perquè el Govern català no vulgui un acord. És el Govern espanyol qui no l’acceptarà mai. Si aquesta presumpció és correcta, la partida està jugada i malgrat les le­gítimes esperances de convocar una consulta, es comprovarà que el camí no té recorregut.

Accepten els dirigents independentistes aquest designi? No. Mantenen l’esperança que la mobilització del poble català encara és possible i que pot anar augmentant la seva intensitat. Sospiten, però, que només un fet podria possibilitar-ho. Es tracta dels judicis contra l’expresident Mas, l’exvicepresidenta Ortega i l’exconsellera Rigau. No convé fer política amb recursos judicials, però els fets són més tossuts que les creences ideològiques. A parer meu, la celebració dels judicis generarà un bon enrenou a Catalunya. Tanmateix, em sembla inversemblant esperar que doni lloc a una resposta popular que permeti variar decisivament el present estat de coses.

Els catalans ens sentim a disgust veient jutjat el nostre expresident, però creure que la reacció de la ciutadania comportarà una mobilització sense precedents és de­licat. Aquesta eventual resposta ha de su­posar –segons fonts del Govern– una implicació creixent de l’opinió pública eu­ropea i, alhora, una resolució contundent per part dels seus governs. Aquest càlcul és quelcom més que una aposta arriscada. És un error polític.

Els principis són la matèria fonamental de l’acció dels polítics. Però em sembla ­realista acceptar que hi ha quelcom més per sobre dels principis: la correlació de forces. Sé que aquesta visió és la d’un pragmàtic, però el catalanisme no pot ­estar renyit amb el pragmatisme si aspirem a obtenir resultats per als nostres conciutadans.

La política és també sentiment i està feta, en bona mesura, tenint en compte les emocions. Però la intel·ligència i el realisme polític primen respecte de les unes i de les altres.

Quina alternativa té, doncs, l’actual Govern? Trigarà més o menys, però la convocatòria d’eleccions anticipades és inevitable. Ho és, perquè ens trobem en un carreró sense sortida i perquè és el compromís de Junts pel Sí per a la XI legislatura.

No vull estendre’m ara respecte a les ­dates ni els resultats d’una convocatòria electoral avançada. Només vull subratllar que l’hora per convocar les eleccions l’escollirà Esquerra Republicana. Sé que qui té la potestat per a fer-ho és el president Puigdemont, però sostinc que serà ERC qui acabarà ­decidint el moment. No cal que els recordi que ERC i el PDECat governen en coalició.

Una darrera consideració. Amics que estimo i valoro suggereixen que, en aquest precís moment, no es pot obrir cap es­cletxa en les files del sobiranisme en la persecució dels seus objectius. Això suposaria un afebliment a l’hora de negociar amb el Govern espanyol. De fet, aquests col·legues sostenen aquest ben intencionat punt de vist des de fa més de dos anys. És comprensible que en aquest estira-i- arronsa d’una esperançada negociació es mantingui aquest criteri. Però, benvolguts, ha arribat l’hora d’assumir la res­ponsabilitat de cadascú. No resta temps per a l’especulació política.

Penso que l’hipotètic desenllaç és ja un argument menor. Els catalans hem de saber quina és l’exacta correlació de forces, què hem d’esperar, què podem aconseguir, com hem de prosperar i tractar d’evitar un altra possible derrota greu del catalanisme polític.

Cadascú és lliure de recomanar el que cregui oportú. A mi em sembla que la convocatòria d’eleccions pot ésser un moment imprescin­dible per decidir entre la secessió o la rectificació. Ens entestem a anar fins al final o repensem la nostra orientació estratègica? A tots ens tranquil·litza saber que serà el poble català qui tindrà la darrera paraula. O no és així?