OPINIÓ
ESCRIPTOR - 14 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Ser o no ser

MIQUEL DE PALOL - ESCRIPTOR
“Fer efec­tiva la República ja no és només un movi­ment desit­jat, audaç, posi­tiu, incert, perillós, com se’n vul­gui dir. Ja és una neces­si­tat defen­siva

En l’escrit ante­rior els vaig dir que a par­tir d’ara els par­la­ria de poe­sia. Un per­so­natge d’Èsquil diu que incom­plir les pro­me­ses és prer­ro­ga­tiva dels déus, a qui per la seva natura no afec­ten les tares del humans. Per des­comp­tat no em tinc per un déu, sinó amb prou fei­nes per un vul­garíssim humà dels meus temps, perquè a propòsit de pro­me­ses incom­pli­des tenim al damunt el vode­vil dels pres­su­pos­tos de l’Estat, on en lloc d’espe­rar noves pro­me­ses, els nego­ci­a­dors cata­lans es podrien limi­tar a dema­nar que es complís tot el que s’ha promès els últims anys, tan sols en matèria de finançament, i amb això ja can­vi­a­rien molt les coses.

Però no sem­bla que es vagi cap aquí. Quan et pre­nen el pèl una vegada ets un badoc babau. Quan els matei­xos te’l pre­nen dues vega­des, t’ho has de començar a fer mirar. Quan te l’han pres qua­ranta vega­des i encara hi tor­nes, ets idi­ota. Què espe­ren d’uns inter­lo­cu­tors que et diuen que no es pot gover­nar un ter­ri­tori con­tra una deter­mi­nada mino­ria, però con­si­de­ren la cosa més natu­ral gover­nar-lo con­tra una altra? Que sos­te­nen un monarca il·legal, que davant d’un con­flicte entre sec­tors de la població incom­pleix de forma osten­si­ble i rei­te­rada la comesa cons­ti­tu­ci­o­nal de mit­jan­cer neu­tral? Que quan la dis­crepància es situa tan clara­ment en una qüestió con­creta i ben esta­blerta –l’auto­de­ter­mi­nació–, diuen que es pot par­lar de tot tret d’aquesta qüestió? Això i mol­tes coses més, que el lec­tor coneix ad nau­seum.

Em con­ti­nua ener­vant el des­co­nei­xe­ment de la idi­o­sincràsia dels gover­nants espa­nyols. Això, i la desunió de les for­ces sobi­ra­nis­tes, són les dues grans xacres de la causa. Quan els sento dir: “Com pot ser que digui això?”, penso: “Com pot ser que feu aquesta pre­gunta?” Com és que encara no us heu ado­nat que diuen coses (que ens sem­blen sal­vat­ja­des) perquè un amplíssim sec­tor de la soci­e­tat espa­nyola espera sen­tir-les? Ho desitja ardent­ment i amb furor guer­rer. Vet aquí un mal de prin­cipi dels naci­o­na­lis­tes cata­lans: ana­lit­zar les situ­a­ci­ons apli­cant-hi el propi codi moral fun­ci­o­nal, sense veure o voler veure que els espa­nyols en tenen un altre dia­me­tral­ment opo­sat.

El lec­tor d’Història sap que quan un ter­ri­tori s’ha vol­gut inde­pen­dit­zar i l’Estat matriu s’hi ha negat, el canvi ha tin­gut un preu: un dany mate­rial impor­tant i un nom­bre con­tin­gent de vícti­mes. La qüestió pri­mor­dial és: s’està dis­po­sat a pagar aquest preu? Si la res­posta –del tot res­pec­ta­ble per des­comp­tat– és no, la con­seqüència és incon­tro­ver­ti­ble: no hi haurà inde­pendència. La qüestió va més lluny d’una mera tria entre una república inde­pen­dent en una banda, i en l’altra els sofri­ments mínims per la població i l’eco­no­mia, perquè la situ­ació ha arri­bat a un punt en què l’esta­blish­mentpolític de la vella Espa­nya ha flai­rat la sang i no està dis­po­sat a dei­xar-ho córrer.

Fer efec­tiva la República ja no és només un movi­ment desit­jat, audaç, posi­tiu, incert, perillós, com se’n vul­gui dir. Ja és una neces­si­tat defen­siva. Si es va tirant de qual­se­vol manera com d’ençà que es va inves­tir el senyor Torra, sense fer res, indig­na­ment, dient a cada pas coses que després no es rea­lit­zen –i que se sap que no es rea­lit­za­ran–, es tre­ba­lla per l’ene­mic.

La sor­tida pac­tada, rao­nada, sense danys, ja és impos­si­ble; el poder l’ha negat de forma explícita, rotunda i rei­te­rada. Tot allò que es digui o es faci és irre­lle­vant, perquè l’Espa­nya medi­e­val de la monar­quia, l’esta­ment judi­cial, l’Església, l’exèrcit, i l’oli­gar­quia ade­mocràtica té per Cata­lu­nya un pla que no ve d’ara, ni de fa un any, sinó dels últims temps d’Aznar, enge­gat per Zapa­tero. Un pla per liqui­dar l’enti­tat cata­lana, en la línia de Felip V i de Franco, per durar tres-cents anys més, una ter­cera ope­ració d’extinció.

Ve una post­guerra duríssima. No és relat de visi­o­nari, sinó sim­ple con­vit al lec­tor a deduir-ho dels dis­cur­sos dels Casado, Rivera, Arri­ma­das, Bor­rell, Susana Díaz, García-Page, Lambán, Fernández Vara. No cal refe­ren­ciar-se en Vox; ser­vei­xen per donar a PP, Cs i PSOE una lleu pàtina d’assos­sec; amb mati­sos de voca­bu­lari, estil i deso­do­rant depo­sen tots la mateixa xer­ra­meca prebèl·lica, cada dia més bèl·lica i prou. Es tracta de liqui­dar les escas­ses fun­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves i soci­als dis­pen­sa­des a Cata­lu­nya, que aquí s’apre­cien molt insu­fi­ci­ents en la mesura i la pro­porció, i allà les veuen ofen­si­va­ment exces­si­ves en la tota­li­tat. Aquí molts en volen més; allà no volen donar res i, a més, ani­qui­lar els dis­si­dents.

Una línia final d’ordre pràctic imme­diat: dei­xeu anar els pre­sos ara que hi sou a temps. Si se’ls empor­ten a Madrid, no els tor­na­rem a veure més.