Era el que semblava

 14/02/2016 02:02

En temps d’un sonat romanç entre dos famosos, l’home, un senyor d’importància, i la dona, una senyora de senyors d’importància, sempre elegant i sobretot silenciosa, hi havia una pregunta recurrent en les xerrameques: “La senyora calla molt perquè és molt intel·ligent, o perquè no té res a dir?”.

Una cosa semblant s’ha plantejat arran de la presidència de Rajoy, l’home el plasma del qual sempre arribava abans que la seva pròpia boca.

En aquests anys de majoria absoluta –i absolutament aclaparadora– els terrícoles s’han dividit entre els qui asseguraven que Rajoy era el que semblava, i que la seva mediocritat donava la mesura del seu qüestionat govern, i els qui deien el contrari, convençuts que el gallec tranquil era un hàbil sapador que, amb aquella cara de beneit, enganyava tothom.

“És un artista en l’art de guanyar temps”, deien els connaisseurs del secret; “sembla que no s’assabenta de res i ho controla tot”, asseguraven d’altres; “guanya l’adversari per cansament”, resumien tots. I alguna cosa era veritat, sobretot allò del cansament, perquè ha deixat podrir la majoria de reptes polítics esgotant d’avorriment el personal. Sens dubte, cap president no ha allargat més les decisions, fins al punt de no necessitar prendre’n algunes per defunció de la cosa.

Doncs bé, a diferència de la senyora silenciosa –el misteri de la qual, per cert, contínua– ara ja sabem el secret de Rajoy. Darrere del seu silenci no hi havia paraules sinó una supina incapacitat de gestionar els conflictes. Rajoy guanyava temps perquè era l’únic que realment sabia fer i no perquè tingués una saberuda estratègia elaborada als soterranis de la Moncloa. Per això ha practicat amb tanta passió la política del frontó, refugi dels qui necessiten negar i reprimir, allà on no són capaços de negociar i resoldre. El problema és que el poder és un camuflatge efectiu per a la mediocritat, però quan es perd acostuma a deixar les vergonyes a l’aire, sobretot si el rei va nu. I això és exactament el que ha passat amb Rajoy, que, perduda la porpra, s’ha quedat en blanc.

No crec que a hores d’ara, després del brutal paperot que ha fet el president en funcions durant aquestes darreres setmanes, quedin molts col·legues que vinguin amb la història que és un savi disfressat de ximple a les tres. Sobretot perquè guanyar temps per esgotar de fatiga l’adversari és una estratègia possible quan un disposa d’ídem, però fer-ho quan s’està en temps de descompte és una solemne bestiesa. Rajoy havia de pensar que podia asseure’s tranquil·lament a la seva haima, com tantes vegades ha fet, a veure passar el cadàver del seu enemic. El problema és que ara la haima no és seva i havia de començar la carrera per recuperar-la, sota pena que fos l’enemic el que veiés el seu cadàver. I així sembla ser, d’acord amb el que va sent.

Misteri, doncs, resolt: callava perquè no tenia res a dir.