La tecnoestructura

14/02/2017 01:25

A Artur Mas li agrada parlar de la “tecnoestructura de l’Estat”. Diumenge s’hi va referir en l’entrevista als tres encausats pel 9-N que va transmetre TV3. Fa un mes, en un article a La Vanguardia, ja havia apuntat que es perseguien judicialment persones pel fet de tenir i defensar idees que no eren del gust d’aquesta tecnoestructura. Res de nou. L’any 2012, quan va convocar eleccions buscant ser reelegit amb majoria absoluta, ja la presentava com l’enemic a batre. La tirada de l’expresident per aquesta expressió només és comparable amb la de Juan Rosell, que l’any 2007, quan era president de Foment de Treball, ja la va esmentar en una cimera empresa­rial celebrada a Girona, i des d’aleshores no ha deixat mai de recordar-la. Fa una dècada, per Rosell, la tecnoestructura de l’Estat era una monstruosa realitat amb dues grans urpes. Amb una emparava 150.000 funcionaris que no feien absolutament res, i amb l’altra impedia que s’executessin les infraestructures que calien a Catalunya. Més endavant també va ser la causa que obstaculitzava el seu accés a la presidència de la CEOE, que aleshores anhelava infructuosament i que ara ocupa.

Ni Mas ni Rosell són, però, encara que ho pugui semblar, els inventors d’aquest concepte. Va ser l’economista John K. Galbraith, que havia estat assessor de John F. Kennedy, qui el va posar en circulació en una obra del 1967 titulada El nou estat industrial per descriure el grup de tecnòcrates que, arran de les darreres transformacions del capitalisme, havia adquirit una capacitat notable d’influència en els processos de presa de decisió de les empreses i de l’administració pública. El nou capitalisme descrit per Galbraith es definia entre altres coses per l’estreta relació que s’hi establia entre algunes grans empreses i l’Estat. En aquest context, la tecnoestructura s’hauria convertit en el lloc de trobada del poder polític i el poder econòmic. Les tesis de Galbraith van despertar un gran interès en el tardofranquisme. En el món empresarial català, en un context definit per la política planificada de creixement econòmic del desarrollismo, la reflexió sobre aquestes tesis va confluir amb l’aposta per conquerir la tecnoestructura i traduir políticament el poder econòmic. El pujolisme va ser, en part, un resultat singularment decisiu, però no l’únic a Catalunya, d’aquesta aposta, sense la qual no es pot entendre com es va anar concretant la transició. I el pacte del Majestic (1996) volia significar el reajustament dels vells acords en l’època en què la nova economia de les privatitzacions convidava a repartir de nou el pastís. Va començar aleshores la curta però intensa edat d’or del neocambonisme del PP. I el prenafetisme cultural va evocar l’espectre de Francesc Pujols per parlar de la solució catalana al problema espanyol . Però el règim del 78 es va acabar l’any 2005 quan Esperanza Aguirre, preguntada per l’opa de Gas Natural sobre Endesa, va declarar la independència de Catalunya. Només a partir d’aleshores es va començar a identificar la tecnoestructura amb l’enemic exterior.