OPINIÓ
14 març 2019 2.00 h

VUITS I NOUS

Ens han descobert

MANUEL CUYÀS
“L’acu­sació par­ti­cu­lar pren notes per saber on ata­car, si governa

La des­fi­lada de tes­ti­mo­nis vin­cu­lats de prop o de lluny amb la Gene­ra­li­tat en el judici con­tra el referèndum posa en evidència que als fis­cals que els inter­ro­guen tot els sorprèn, tot els sem­bla sos­pitós i tot els fa esgar­ri­far: l’existència dels Mos­sos d’Esqua­dra, l’eficàcia de cada con­se­lle­ria, l’acti­vi­tat ordinària del Par­la­ment, el sis­tema esco­lar amb par­ti­ci­pació dels pares, TV3, els noms en català de les per­so­nes i les ins­ti­tu­ci­ons, la diplomàcia, els ser­veis exte­ri­ors i inte­ri­ors, una estruc­tura social que inclou enti­tats com Òmnium –“llen­gua, cul­tura, país”–, el sis­tema de volun­ta­riat, El Punt Avui... Han des­co­bert Cata­lu­nya, ens han des­co­bert.

Ahir van inter­ro­gar el meu amic Albert Royo, secre­tari gene­ral del Diplo­cat fins que l’apli­cació de l’arti­cle 155 el va fer fora. L’havia cone­gut quan ell tre­ba­llava a la dele­gació bar­ce­lo­nina de la Comissió Euro­pea. De tant en tant con­vi­dava uns peri­o­dis­tes a Brus­sel·les o a Luxem­burg perquè fos­sin infor­mats de la feina que allà es fa. M’hi vaig unir un parell de vega­des. Pot­ser tres. La fis­cal que el va inqui­rir va tro­bar sus­pec­tes també aque­lles expe­di­ci­ons remo­tes i ins­truc­ti­ves. Tenen, doncs, motius per cri­dar-me a decla­rar. A mi, i a tots els altres col·legues, de mit­jans i pen­sa­ments molt diver­sos, que ens en vam bene­fi­ciar, sigui’m per­mesa la paraula que la fis­cal tro­ba­ria acu­satòria. No en diré els noms per no com­pro­me­tre’ls. Temps enrere els hau­ria dit. De fet ho vaig fer quan vaig escriure la crònica de cada viatge. La lli­ber­tat de dir ha que­dat mal­mesa. També con­fes­sa­ria que soc soci d’Òmnium Cul­tu­ral, no d’ara sinó des de gai­rebé la seva fun­dació. És un ate­nu­ant o un agreu­jant?

A base de política, de peix al cove i de prac­ti­car l’astúcia molt abans que Artur Mas divulgués aquesta facul­tat, vam crear un país prou arre­glat i com­plet. Molts cops el govern de Madrid i el Cons­ti­tu­ci­o­nal ens torçaven les volun­tats però també molts cops trobàvem l’escletxa per fer-les igual­ment efec­ti­ves. Quan les intro­mis­si­ons es van mul­ti­pli­car va créixer l’inde­pen­den­tisme i la reacció contrària que ens han dut fins aquí, fins al referèndum heroic, el 155, la presó, l’exili, el judici, i també la irre­llevància par­la­mentària i l’escas­se­dat gover­na­men­tal.

L’obra feta és tan posi­tiva que altres auto­no­mies i el govern de Madrid se la podrien apli­car pre­nent-la d’exem­ple. “Ni teva ni meva.” L’acu­sació par­ti­cu­lar exer­cida pels ultra­dre­tans de Vox pro­me­tia ser espec­ta­cu­lar. Els seus advo­cats callen molt. No se’n refiïn. Vegin que s’ho apun­ten tot. Mos­sos? Escola? Exte­ri­ors? TV3? Català? Pas­sa­ran les notes als cama­ra­des del PP i Ciu­ta­dans: “S’ha d’ata­car per aquí, quan gover­nem ple­gats.” Si no, es diu que el PSOE cal­cula pac­tar amb Ciu­ta­dans, en cas de no obte­nir majo­ria.